La terra promesa

Cada vegada que el conflicte entre Israel i Palestina experimenta una crisi o un agreujament, com està passant aquestes setmanes a la franja de Gaza, no falla. Des de remotes societats, la catalana per exemple, es desferma la imperiosa necessitat de prendre part per un dels dos actors, sense que hi hagi una poderosa raó per fer-ho. Mira que hi ha conflictes al món de tota índole, nacionals, ètnics, religiosos, mira que hi ha situacions d’injustícia social: només tenim ulls i interès periodístic pel contenciós entre jueus i palestins. A aquest primer error (donar suport a un dels actors, com si d’un partit de futbol es tractés) s’hi afegeix el segon error: fer-ho majoritàriament pel poble palestí.

Si s’analitza fredament la situació, em sembla que tots estarem d’acord en dos principis: el dret d’Israel a existir com estat i a tenir unes fronteres segures per una banda; i per l’altre el dret dels palestins a constituir-se en un estat independent. Si el que és desitjable és conjuminar aquests dos objectius, ni cal prendre partit ni cal defensar tan obertament els palestins. El que passa és que l’actual crisi (no entro ara en el conflicte que fa setanta anys que dura) enfronta Israel no amb Palestina sinó amb Hamas, el grup islamista que condiciona la vida política d’aquella zona, i des d’aquesta òptica l’opció és clara: s’ha d’estar amb Israel.

Sí, hi ha l’horror dels bombardejos, de la mort de criatures, del sofriment de la població civil: completament condemnable. Però tot això no ens hauria de fer perdre de vista el paper de cada actor d’aquesta tragèdia, ni de posicionar-nos obertament, acríticament, per una de les parts i fer el joc a un grup radical (i als interessos que defensa) que no s’ho mereix.

Certament, a aquest intent d’apropament equànime al conflicte no hi ajudarà gens ni mica el biaix tendenciós dels mitjans de comunicació, començant per TV3, cosa que tampoc és cap novetat. Però potser és demanar massa coses alhora.

[Imatge: www.teinteresa.es]