No passa res fins que passa

El darrer incident a l’aeroport de Barcelona (per cert, sempre n’havíem dit del Prat) deixa prou motius de reflexió o de polèmica. Certament podia haver estat una tragèdia que ara estaríem lamentant i adornant amb tota la parafernàlia informativa a l’ús, des de morboses fotos amb mòbil fins a la desesperada búsqueda de culpables tècnics o polítics, passant pels inevitables minuts de silenci en tot tipus d’esdeveniments socials. Sortosament, tot ha quedat en un simple avís del que pot passar si no es fan les coses bé.

Motius de preocupació, sincerament, n’hi ha. Els avions, siguin argentins o de les Quimbambes, poden circular per on els roti? Van rebre instruccions dels controladors autoritzant-los o prohibint-los de fer aquella maniobra? Els controladors són aquells senyors que cobren generoses xifres per, precisament, evitar aquest tipus de situacions, oi?

Tot el trànsit aeri, més en un aeroport de la categoria i moviment del del Prat, està sotmès a protocols tècnics, informàtics i legals molt estrictes: cada decisió, cada ordre, cada moviment, cada minut està rigorosament controlat i si sorgeix la més nímia anormalitat tot queda en stand by fins a solucionar-la. Quan prenem un avió i ens tenen quinze o vint minuts aturats sense poder enlairar-nos, es tracta d’això, d’alguna incidència menor, que tant pot ser un petit retard en la revisió de l’aparell, un vent que bufa més del compte o la lleugera indisposició d’una hostessa, per dir alguna cosa.

I segurament quan passen algunes d’aquestes coses es podria fer la vista grossa i fer sortir l’avió a l’hora, però no: la seguretat és el primer. Però en aquesta ocasió un avió argentí va poder creuar sense problema una pista on anava a aterrar-ne un altre. Això ens porta a una altra pregunta: aquest incident el sabem perquè algú, casualment, ho va poder filmar amb el mòbil. Quantes situacions preocupantment perilloses no hauran ocorregut sense que transcendissin? És clar, no passa mai res. No passa fins que passa.

[Imatge: Vilaweb]