28 de juny, el dia de l’orgull… serbi

Ahir va fer cent anys de l’assassinat de Francesc Ferran, l’hereu de l’imperi austro-hongarès, fet que es va acabar convertint en la xispa que va encendre la Primera Guerra Mundial. De l’aniversari se n’ha parlat molt aquests dies, però d’entre les moltes aproximacions i anàlisis d’aquells fets, destacaria l’article de Joan B. Culla que avui publica l’Ara. Val la pena llegir-lo per prendre consciència de que aquell conflicte va determinar el curs de la història europea i mundial molt més del que sospitem.

De fet, el determina fins els nostres dies. Semblaria que aquell estat de tensions, rivalitats i amenaces de bel·ligerància estaria oblidat i enterrat pels anys i per les generacions. Però no. El magnicidi va tenir lloc a Sarajevo, la capital de Bòsnia, escenari de la darrera guerra europea, formiguer de pobles i religions, i quintaessència d’allò anomenat “vesper dels Balcans”. Amb aquests precedents era de témer que la commemoració de l’assassinat imperial presentés alguna disfunció, i efectivament així ha estat.

Per una banda, els mitjans informatius ens han mostrat una celebració més o menys oficial i neutral, auspiciada per la Unió Europea, de record del magnicidi i, sobretot, dels milions i milions de persones que també van perdre la vida els anys següents, sense importar sota quina bandera lluitessin. Però per l’altra banda m’ha causat sorpresa constatar com l’autor del crim, el serbi Gavrilo Princip, està considerat un heroi pels seus (o per part dels seus, això és difícil precisar) i que és objecte de tot tipus d’homenatges, des de flors a la tomba fins una estàtua, passant per un projecte de museu a la casa on va néixer.

No comparteixo aquestes mostres d’orgull serbi, encara que faci un esforç per entendre el rerefons nacionalista o patriòtic que animava Princip i el seu grup (Miada Bosna, La Jove Bòsnia, es feien dir) a fer el que va fer, però és que, vist amb perspectiva, la defensa d’aquella acció no té excusa de cap mena, tant pel fet en si (un doble assassinat) com per la tragèdia que va precipitar. I no deixa de ser preocupant que, cent anys després, gaudeixin de plena vigència aquestes mostres d’atàviques rivalitats nacionals o ètniques, sense que hagin servit de res els múltiples drames que ha sofert el nostre continent de cent anys ençà.

[Imatge: blogs.sapiens.cat]