Felip VI i el benefici del dubte

No volia entrar més en matèria monàrquico-republicana. L’aposta catalana és l’accidentalisme i, en conseqüència, el debat que es pugui suscitar a les Espanyes sobre la forma de govern que ha de tenir l’estat que pretenem abandonar ben aviat ens ha d’importar ben poc: millor dit, gens. Però raons d’ordre divers m’impel·leixen de nou a entrar al drap de la qüestió, justament el dia històric (es miri com es miri) en què Felip VI (comte de Barcelona i rei de València i de Mallorca, per cert) és entronitzat sense especials incidències no previstes, per dir-ho elegantment.

Jo no faig bandera de la forma d’estat però un cert respecte per tota mena de tradicions, les que siguin, m’indueixen a considerar-me, per dir-ho ben jesuíticament, “no anti-monàrquic” i per tant no comparteixo el tractament que està donant Vilaweb a tot el procés de successió reial, bàsicament per dues raons. Primera, per coherència, el nostre digital no hauria d’entrar en aquest debat: a què ve aquesta dèria a favor d’una república espanyola? Si volem la independència, no seria més lògic apostar per una república catalana (si la societat la vol, lògicament, perquè també aquí val el dret a decidir)? La segona raó que em fa arrufar el nas davant les notícies dels darrers dies és que aquesta defensa d’un règim republicà ve embolcallat sota unes formes entre ingènues i infantils, des del tractament de la llengua (la negativa a traduir els noms dels reis) fins a l’invent d’avui dijous de posar les fotos a l’inrevés. Realment (amb perdó) creieu que això és seriós? Pel que fa a la selecció de les notícies i del seu contingut, la legítima aposta republicana de Vilaweb no hauria d’anar en detriment del rigor informatiu i aquest dies costa de trobar-lo.

Dit això, esperava amb un cert interès el primer discurs del nou monarca: alguna frase, alguna referència, algun motiu d’esperança per preveure un canvi de rumb en la posició oficial de l’estat, representat pel seu màxim representant, per la qüestió que els catalans els estem plantejant de manera clara, oberta, pacífica i contundent els darrers anys. Una expectativa que, cal dir-ho, s’ha frustrat a l’acabar de llegir una intervenció que, plena de generalitats i llocs comuns, podria ser perfectament intercanviable amb qualsevol dels discursos del seu pare. Especialment decebadora ha estat la minsa presència de les llengües de l’estat. Dues paraules (“moltes gràcies”, ha dit) és tot l’avenç aconseguit en trenta-nou anys: és clara la falta absoluta de sensibilització en aquest tema.

Esperar i veure, com diu el president Mas. Com tot altre nouvingut a un càrrec o a una funció, el rei Felip té dret al benefici del dubte i als cent dies de gràcia, a veure què més diu o què fa. L’escepticisme és notable però en tot cas que s’espavili, perquè dintre de cent dies, a principis d’octubre, ja hauran passat moltes coses. I més que en passaran.

[Imatge: www.lavanguardia.com]