El vell continent (6: els imbècils de Vilanova i la senyora d’UPyD)

Sembla que fos ahir i mira, ja s’acaba la campanya electoral. Potser no ha estat tan tediosa com feia preveure el seu objectiu final: enviar a Brussel·les (o a Estrasburg, jo ja em perdo) una gran varietat de personatges, desde eficaços representants de la societat fins a vells elefants a la recerca d’un retir daurat no gaire merescut. I no ha estat tan tediosa perquè alguns fets han anat salpebrant la rutinària successió d’entrevistes a candidats, anuncis escassament enginyosos i informacions televisives ignominiosament cronometrades.

Fets anecdòtics com la sortida de to de l’ex-ministre Cañete. D’Europa no se n’haurà parlat gaire (anava a dir gens) però del comentari masclista d’aquest personatge, sí. Comentari rebut com aigua de maig, mai millor dit, per la cap de llista del PSOE, de nom Elena Valenciano, a qui les enquestes no auguren uns resultats millors que el seu contrincant, conegut pel seu delit pels iugurs caducats o per la carn de vedella.

Fets com l’escena, d’alt valor simbòlic, de l’abraçada entre Maragall i Oriol Junqueras en un míting d’Esquerra. La irrupció, volem creure que espontània, de l’ex-president a l’acte polític va provocar desafortunadíssims comentaris per part dels oponents polítics. Els que es veuen obligats a omplir polisportius amb bocates i autocars gratuïts, com a l’època franquista, no es van estar d’insinuar que tot plegat estava preparat i que Maragall va ser una pobra víctima manipulable. El que s’ha de llegir als tuits!

Fets com l’episodi de Vilanova i la Geltrú. El cotxe de Montoro, aquell ministre que sempre diu que s’abaixaran els impostos i que sempre els apuja, va ser colpejat per un grupet de descontrolats que va donar al PP el que més ansia: victimització i arguments per parlar de “clima de tensió” a Catalunya. Descontrolats no: imbècils. Val a dir, en honor a la veritat, que després Montoro va minimitzar els fets (realment ben innocus) i se li va escapar de dir esto no es España. Doncs té raó.

I acabem amb el debat d’ahir a TV3. Amb un ull a la pantalla i l’altra al mòbil vomitant tuits, les dues hores van passar volant sentint els nostres candidats a “pare de la pàtria (europea)” de forma sensiblement més amena i constructiva que el suporífer equivalent de l’altre dia a TVE. Urtasun, el nou valor d’Iniciativa, contundent però sobrat; el popular Fisas, amb el morro (i la papada) suficient per afirmar que es creen 7.000 llocs de treball cada dia; López, em dic Javi López, defensant l’indefensable: el dret a decidir ha de ser viable (quan són ells qui ho impedeixen); Tremosa, de verd esperança, didàctic; Terricabras, el Terri, exercint de filòsof, comparant les dues cares d’un euro amb la justícia i la igualtat; i la sorpresa de la nit: la representant d’UPyD. Va ser la sensació, fins el punt de convertir-se en trending topic, o com es digui, a Twitter. La manera de parlar, les ulleres, els seus arguments… Per cert, Teresa Giménez, que aquest és el seu nom, és de Tarragona i és autora d’un llibre titulat Polvo de estrellas.

Falta una hora perquè comenci la jornada de reflexió. I de descans després de tantes emocions fortes, afegeixo.

[Imatge: www.324.cat]