Agressions diverses

L’actualitat, sempre oportuna, ens ofereix dues notícies paral·leles i ens permet confrontar-les i treure’n una mica de suc.

Un assistent al partit de futbol entre el Vila-real i el Barça va llançar al jugador d’aquest darrer, Alves, un plàtan, gest de connotacions ofensives prou evidents i que no és, ni de bon tros, una raresa als estadis esportius. La notícia rau en què el jugador, lluny de denunciar l’acció a l’autoritat esportiva o bé de no fer-ne cas, va prendre el fruit i en una ràpida acció convenientment inmortalitzada per les càmeres, el va pelar i se’l va menjar. L’original reacció ha suscitat nombroses mostres de simpatia i de complicitat (m’hi afegeixo) i l’inevitable èxit a les xarxes socials, en aquest cas un fenomen molt més eficaç que mil campanyes institucionals contra el racisme i la intolerància.

Fixem-nos que Alves, en aquest cas, ha tingut la suficient genialitat, o així ho hem volgut veure, de girar la situació i, com si d’una clau de judo es tractés, ha aprofitat l’insult de l’agressor per tornar-li la pilota tot recriminant-li l’acció davant de tothom. Resultat: una brillant campanya a la xarxa i l’impresentable del plàtan ja ha estat expulsat del club dels seus pressumptes amors. Bingo.

Una altra figura pública ha estat agredida els darrers dies. Es tracta del dirigent socialista Pere Navarro. Però si en el cas d’Alves tot era d’una claredat meridiana (agressor, objecte, intencions, prova, resultat i conseqüències), en el cas de Navarro tot continuen sent preguntes, conjectures i suposicions. Sabem que va ser a la porta de la catedral, en una comunió i poca cosa més. Uns parlen de bufetada, uns altres de cop de puny. Uns parlen d’una dona desequilibrada o marginada, mentre que altres parlen d’una de ben vestida “de classe mitjana” (sic). L’agredit va córrer a tuitejar la notícia però ha tardat dos dies a denunciar-ho, mentre intenta contextualitzar l’incident, de forma ben patètica, amb un suposat clima de tensió política. Que ho faci Jordi Cañas, pobre desgraciat (ho va fer realment), té la seva lògica ara que està en hores baixes, però que tot un secretari general del PSC hagi de recórrer a aquestes estratègies de dubtosa utilitat (no crec que el beneficiïn) només demostra que ell i els seus companys ja no saben quin conillet treure del seu exigu barret.

[Imatge: els canaris estan encantats de la vida amb la campanya; a la foto, Neymar afegint-s’hi; www.mundodeportivo.com]