Perpinyà, la catalana

He pagat un petit deute que tenia pendent amb el meu país: conèixer Perpinyà. Ha afavorit aquesta decisió l’entrada en servei del TGV entre Barcelona i París; de fet n’ha estat l’excusa. Ha estat un ràpid puja-i-baixa d’unes hores (la ciutat rossellonesa es mereix més, és clar), suficient per prendre un contacte sobre el terreny.

He visitat els tres principals punts d’interès turístic, com qui compleix disciplinadament amb algun manament no escrit, i he de dir que tots tres paguen la pena. El Castellet ha deixat de ser per mi aquella estàtica mole de la càmera fixa de TV3 per passar a viure’l com un tros d’història de la nostra nació, el més simbòlic de la ciutat: les vistes des de la seva talaia han de ser impressionants… si fa bon temps (snif). El palau dels reis de Mallorca segueix representant un testimoni de moments gloriosos de la nostra història, i no li he trobat cap altre però que unes inoportunes obres de restauració que impedeixen la visita a algunes de les dependències. La catedral de Sant Joan Baptista, en fi, és impressionant per dins (l’exterior enganya una mica) i el sol fet d’arribar-hi recorrent els animats carrers peatonals de la zona ja paga la pena. També he visitat dues llibreries, on he fet la corresponent despesa: la Catalana, que com el seu nom indica lluita amb encomible perseverança per la nostra cultura en un territori que les circumstàncies històriques han fet advers, i la llibreria Torcatis, de visita obligada per tot bibliòfil mínimament progressista, que es vanta de disposar d’un milió de títols. Feia referencia abans a la situació de la llengua i la cultura catalanes.

He de dir que m’esperava una situació pitjor que la que m’he trobat: rètols de carrers, cartes, informacions en català, ús o coneixement sense problemes amb les persones amb qui he parlat (totes relacionades amb el sector turístic, això també s’ha de dir) i presencia massiva de senyeres (també estelades) i de l’adjectiu “català” amb tot i per tot. Aquesta encara modesta mostra que les coses també es belluguen allà no hagués estat possible sense l’acció combinada de l’administració local (hi ha regidors catalanistes a Perpinyà), el sector privat (el restaurant on he dinat s’ha apressat a oferir-me la carta en català quan els he dit “bon dia”) i la societat civil (Arrels, la Bressola, el suport del Principat peninsular). Els tres elements imprescindibles perquè rutlli qualsevol iniciativa social que valgui la pena i que contribueixen a que Perpinyà sigui “la catalana” com bé s’encarrega de recordar des de ja fa anys el lema municipal a tort i a dret.

[Imatge: www.codic.cat]