Dia de la Dona: laments, càlculs, preguntes…

Cada vegada que arriba el 8 de març, sempre començo deixant clar que no m’entusiasma l’existència d’un “Dia de la Dona”, equiparant la dona, les dones, a un grup social en perill d’extinció o a una malaltia contra la qual cal lluitar, causes que trobem a centenars al llarg de l’any.

No: ni les dones es mereixen un “dia de”, ni ha de ser un sol dia. La causa ha de ser la igualtat de sexes i els dies n’han de ser 365 (366 si l’any és bisextil). Però bé, admetré que el 8 de març sigui una mena de “parada i fonda” per reflexionar sobre el complex món dels dos sexes i les seves derivades de tot ordre, social, legal, mèdic… fins i tot lingüístic (ai, els i les catalanes!). 

Aquest any la celebració de la causa feminista arriba convenientment caldejada pel debat del projecte de llei de reforma de l’avortament, perpetrat pel govern del PP. No entraré ara en la qüestió perquè la considero tan important que es mereix una reflexió sosegada i en profunditat i no despatxar-la en quatre ratlles com es fa massa sovint. O amb quatre crits, com els que han proferit també quatre exaltades contra un discurs de Rajoy aquesta mateixa tarda, contestats amb un multitudinari sí a la vida per part de la concurrència (també a Ceuta, senyors del PP?).

Avui és el dia de diversos tòpics informatius: de recordar que els homes cobren de mitjana més que les dones (la bretxa, que se’n diu), de lamentar-se dels casos de violència sexual, de prendre consicència de les poques dones que hi ha en l’alta direcció de les empreses, de comptar i calcular, fins a l’obsessió, quin percentatge de dones hi ha a cada parlament o a cada institució pública, o de que dones importants contestin a la fatigosa pregunta de si ho han tingut més difícil per arribar al seu estatus per ser el què són.

Laments, càlculs o preguntes que mai no fem si el subjecte respon a una altra variable del target social: l’edat o la grandària de la població de residència, per exemple. Passa que aquestes altres divisions socials són molt més difuses, mentre que la divisió home-dona és molt clara (almenys en la majoria de casos…) i és pràcticament fifty-fifty, circumstància molt llaminera mediàticament i de fàcil manipulació estadística. Però la diferència que hi ha entre un sexe i l’altre no veig que sigui més gran que la que va d’un jove a un vell, o la d’un habitant de la Canonja a la d’un de Barcelona. Però aquesta és la realitat amb la qual cal conviure: atorguem al factor “sexe” (si us plau us ho demano: no en digueu gènere) més importància de la que té. Coartada perfecta per al sexisme i les seves indesitjables conseqüències, per cert. 

En fi, no vull acabar aquest apunt sense una nota un punt provocativa. L’aportació “feminista” de Tarragona, totalment involuntària, a la preparació del 8 de març ha consistit en la notícia de l’obertura d’un bar on les cambreres serveixen vestides amb llenceria. Cal precisar que no és un bar nocturn, sinó d’esmorzars, per entendre’ns, i que des que va obrir penja el cartell de “complet”. La clientela, no cal dir-ho, és casi exclusivament masculina. Denigrant? Imaginatiu? Anecdòtic? Llastimós? Un negoci com un altre? La polèmica està servida.

[Imatge: www.xarxa.org]