Si és negre no es veu

L’economia submergida, és a dir, els diners que van amunt i avall sense control del fisc, voreja ja el 25 % del PIB a Catalunya (el 24,6 per ser exactes). Aquest és el càlcul que fa Gestha, que agrupa els tècnics del Ministeri d’Hisenda espanyol. La dada és contundent i em temo que demà, a les vint-i-quatre hores de la seva publicació, restarà en l’oblit, ofegada en el maremàgnum d’impactes informatius que escupen les terminals contínuament. I el que és pitjor, una vegada llegida la notícia, creurem que no va amb nosaltres: el defraudor és aquell folrat de milions que té el poder suficient per “distreure” els seus ingressos sense que la totpoderosa lupa d’hisenda, tant eficaç amb el petit empresari o amb l’assalariat, vulgui o pugui fer res. Però també hi ha una altra manera de veure les coses. Quan parlem d’economia submergida i frau fiscal també parlem de negocis clandestins, de sous en negre, de reparacions sense factura, de mil i un tripijocs entre persones, de manera que és un càncer que afecta tota l’escala social.
 
Es diu que gràcies a aquestes petites trampes moltes economies domèstiques poden tirar endavant i evitar un esclat social que en pura lògica ja hagués esclatat si hem de fer cas a les xifres oficials d’atur i a les condicions laborals dels que sí poden treballar. És possible, però també dol aquesta enganyifa més o menys sabuda i percebuda al nostre entorn, aquest fer-se trampes al solitari: s’han de pagar impostos sí o no? Oi que sí? Doncs llavors o bé es fan cumplir les obligacions fiscals o bé es canvien. El que no pot ser és que els que compleixen tingui la sensació d’estar fent el préssec i els que no compleixen pateixin permanentment una invisible espasa de Dàmocles fiscal sobre els seus caps (espasa que no tenen alguns intocables, és clar). Ja no demano que Catalunya (o l’estat espanyol, tant fa) sigui com Alemanya o els països escandinaus. Només demano una mica de serietat per part dels afectats en el problema. És a dir, tothom.

[Imatge: www.elperiodico.cat]