Desunits a Europa

Doncs per mi no és cap catàstrofe el fet de no aconseguir una candidatura unitària sobiranista per a les eleccions europees. Més d’una vegada i de dues, des d’aquest fòrum he exposat l’escepticisme que em provoquen aquestes propostes de “grans coalicions”, a base de sumar i afegir partits, programes, grups i persones, com si fos la pila del greix.

A banda del que pugui opinar jo, que ben poca transcendència té, el fet és que des de que es va apuntar la primera idea d’aprofitar les eleccions al Parlament d’Estrasburg (aquelles que, figura, no serveixen de gran cosa) per presentar una mega-coalició formada pels quatre grups a favor del dret a decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP) ja es va veure que els dos darrers segur que no els faria peça, i així ha estat. Quedaven les dues grans formacions, de fet tres partits, dos dels quals d’encaix complicat. Naturalment, l’acord tampoc fou possible.

Quan Junqueras va donar explicacions del perquè del fracàs, va fer una mica de trampa perquè va dir que calia que la candidatura fos el màxim de transversal: però quan ERC negociava amb CDC (i UDC), ja sabia que ICV i CUP mai no havien mogut un dit per ser-hi. O sigui que des del principi no ho va ser, de transversal. Per cert, mentre convergents i esquerrans feien veure que intentaven posar-se d’acord, els primers ja havien iniciat converses amb PNB i Coalició Canària i els segons no s’havien desdit d’una primigènia intenció de concórrer amb Bildu. Tot molt polit i elegant, com es pot comprovar.

Com bé va dir algú, junts o separats ens comptaran igual. Que cadascú vagi amb el seu vestit a mida i amb la seva manera de fer. Advoco, això sí, per pactar un únic punt sobre el sobiranisme a cada programa electoral i també la celebració d’un gran míting unitari, com ja s’ha proposat. I, posats a demanar, consensuar també una mena de fair play i no dir-se el nom del porc ni en els moments més intensos de la campanya electoral.

[Imatge: www.racocatala.cat]