Pobre Espriu

La veritat sigui dita: l’any Espriu, en commemoració del seu centenari, es va fer una mica pesat al final. La intenció era bona, popularitzar tant com es pogués la seva vida i obra, però la contínua presència de tants referents del poeta d’Arenys, per terra, mar i aire va provocar, crec jo, un efecte contrari al desitjat. És una llàstima perquè Espriu es mereix la més alta consideració sempre, estigui o no de moda (en el transcurs dels anys hem viscut les dues situacions) i es compleixin o no aniversaris rodons.

Com a cirereta de l’embafador pastís espriuà, ahir es va inaugurar als Jardinets de Gràcia un monument a la seva memòria, a afegir als molts i desgraciats exemples de mal gust urbà de la ciutat comtal. No és exactament un monument, sinó una mena d’abeurador metàl·lic allargat, entaforat a terra i ideal perquè els noctàmbuls de cap de setmana que pul·lulen per la zona el facin servir d’urinari. Segons explica l’autor del despropòsit, Frederic Amat, el pretès monument és el motlle de l’obelisc que es troba més avall (el popular llapis del Cinc d’Oros). Ja.

Per què costa tant que a Barcelona s’erigeixin monuments diguem-ne normals o que no facin mal a la vista? El pedrot de Macià (a la imatge) o el bust desproporcionat de Cambó a la Via Laietana són dignes continuadors d’aquella caixa de metacrilat del passeig Picasso, el fregall de la Fundació Tàpies o el nonat mitjó d’ídem, per no parlar de la inclassificable instal·lació de la plaça dels Països Catalans. La llista és llarga.

Que no érem un país amant de la cultura? Que no havíem quedat que als catalans ens perdia l’estètica? Es veu que ja no. Permanyer, cal fer alguna cosa!

[Imatge: Wikipèdia]