Una visita incòmoda

Hi va haver un moment que el moviment secessionista d’Itàlia del Nord, de la denominada Padània, resultava atractiu per als sectors més sobiranistes del nostre país. Àngel Colom, per exemple, en parlava amb entusiasme: potser aquest suport incondicional de qui fou polèmic secretari general d’ERC i del PI ja ens hagués hagut de posar en alerta. Sí, la Lega Nord i la seva lluita per l’irredemptisme d’una regió d’inconcrets límits territorials i de vaporosos fonaments identitaris han resultat ser uns incòmodes parents llunyans de poc fiar. Però això fa vint anys no ho sabíem: al contrari, ens identificàvem plenament amb el seu discurs denunciant l’espoliació a què eren sotmeses les regions més riques i industrioses d’Itàlia de la qual es beneficiava la ineficaç burocràcia romana i les famílies mafioses del Mezzogiorno. Us sona?

Els anys han passat i aquella Lega Nord ha perdut el que podia tenir d’atractiu i innovador per degenerar en una formació capaç d’atreure el pitjor de la política, començant per un discurs xenòfob i racista que, si hem de creure les informacions de la premsa d’avui, encara és més virulent i desacomplexat que el que campa a la resta d’Europa, que ja és dir. Víctima especialment propiciatòria és la ministra d’Integració, Cécile Kyenge, congolesa de naixement (a la imatge), a qui la formació nord-italiana dedica contínuament paraules i accions especialment desagradables i injustes.

Bé doncs, el màxim representant institucional d’aquest partit (aliat de Berlusconi, Dios los cría y ellos se juntan), el president de la Llombardia Roberto Maroni és de visita oficial al nostre país. Amb bon criteri, l’administració catalana ha rebaixat tant com ha pogut el nivell protocolari de la visita i sembla que no es produirà la foto entre Artur Mas i Maroni, tant desitjada per alguns. Ben al contrari, la incòmoda presència d’aquest individu a casa nostra ha propiciat una allau de reaccions contràries, a nivell de xarxes socials, a la vegada que ha permès remarcar no les semblances de fa vint anys entre la neonata Padània i una Catalunya que començava a fer-se-li petit el vestit autonòmic, sinó les grans diferències entre el degradat particularisme nord-italià, excloent i anti-europeu, i el puixant sobiranisme català, integrador, il·lusionat i ferm candidat a seguir formant part de la família continental, malgrat els entrebancs ponentins.

[Imatge: Reuters; www.ara.cat]