La consulta (meditacions de matinada)

Quan un no pot dormir i es regira inquiet al llit a les tantes de la nit, un pot fer dues coses: llevar-se per veure la tele o agafar la tauleta (no m’agrada la paraula pissarreta) i anotar al seu bloc les idees que se li han anat acudint mentre no aconseguia aclucar els ulls.

Com que la idea de fer zàping i saltar d’una endevinadora de cartes a un producte miraculós (amb el preu que apareix en pantalla) no em feia especialment feliç, em quedo amb la segona opció, i és que l’acord de quatre formacions catalanes (les “dels nostres”, que en dic jo) per una data i una pregunta per a la consulta sobre el futur de Catalunya és massa important per no dedicar-hi alguna cosa més que l’endevinalla de l’altre dia (per cert, la solució era “sisi”, per si algú no ho havia captat.

1) Continuo meravellat, quaranta-vuit hores després, que quatre partits diferents (en realitat són set, vuit si, en un atac pietós, hi afegim Reagrupament) pactessin en un pim-pam el text d’una pregunta complicadament senzilla. És clar que hi havia molta feina prèvia (molt encaje de bolillos com diuen els nostres veïns de l’oest), però em sorprèn que un tema que se’ns havia presentat als simples mortals tan i tan complicat de resoldre, hagi acabat essent tan senzill. Potser perquè sí que ho era, de senzill, però a mes d’un, a molts de fet, no els convenia que ho fos.

2) Mana el Twitter i la seva instantaneïtat: no passaven gaires minuts de l’anunci de la gran notícia i per la xarxa el Quim Monzó ja estava demanant (segurament de manera irònica, però molts no ho van entendre així) una aplicació informàtica que comptés els dies i les hores que falten per anar a les urnes. Una autèntica xorrada, com als Jocs Olímpics, però que té el seu públic. Bé, doncs poques hores després ja teníem la corresponent app, o com es digui, del rellotge de sorra versió digital.

3) Reaccions i posicionaments a l’anunci formal de la consulta, les que vulgueu i més. No ens les acabarem pas. El diari El Punt-Avui feia una apressada roda de preguntes a cent personatges de la nostra vida col.lectiva. Molts contestaven de bon grat i apostaven, també de forma majoritària, per un doble sí a la consulta, però em va cridar l’atenció l’espès silenci que observaven els representants de tres importants col.lectius: els grans sindicats, les universitats i les cambres de comerç. Vull creure que els líders, rectors i presidents, respectivament, no es volen pronunciar sense parlar-ho abans amb les seves corporacions. Perquè, no ens enganyem, son això: corporacions.

4) A l’enquesta del diari no hi havia cap eclesiàstic. És curiós, i hauria estat interessant saber l’opinió d’algun representant de la crosta, sobretot havent llegit l’endemà la sorprenent, increïble diria jo, declaració de la conferència episcopal espanyola. “La consulta és inmoral”, ja sabeu. Em recorda allò de “el comunisme es intrínsecament pervers” dels moments mes negres del segle XX.

5) I parlant de moralitats i d’església, l’altre dia l’ex-president Zapatero, aquell que ens havia d'”apoiar”‘ va dir que el procés sobiranista era “antinatural”, igual que com es qualificava determinades pràctiques sexuals. La qüestió sempre es la mateixa: impedir a la gent que decideixi amb qui vol anar al llit o en quin estat vol viure. La qüestió sempre es la mateixa: tractar els adults com si encara no ho fóssim.

Per avui ja n’hi ha prou. A veure si aconsegueixo agafar el son.