Fem via (i 3: quan la Júlia es faci gran)

Bé doncs: heus-la aquí, la cadena. Un triple èxit de participació, organització i absència d’incidents. Tothom cridant “independència”, no succedanis. Enviant un també triple missatge a nosaltres mateixos (“sí, podem”), a Espanya (“ho has entès ja o encara no?”) i al món (a qui només arriben inputs com el d’avui, amb participacions multitudinàries i amb antecedents fàcilment comparables). Demà comença un nou i costerut camí però a les altes esferes: la societat catalana els ha enviat de nou la pilota a la seva teulada. Com gestionaran aquests tres milions de mans unides?

Per la meva part, jo he participat al tram 231 de la Via. Quatre impressions:

* Molt abans de l’hora simbòlica, les 17,14, la Rambla Nova de Tarragona ja està notablement plena de gent arrenglarada. Tampoc hi ha cops de colze, entenguem-nos. On sí que n’hi ha, segons les informacions que vaig rebent via mòbil és a l’avinguda de Roma de la mateixa capital i a Torredembarra, on asseguren necessitar formar tres cadenes, una rera l’altra. En un altre extrem arriben notícies preocupants de l’Ametlla de Mar. “Estaran dinant”, ens diem per wats-app. Doncs sí, estaven dinant…

* Amunt i avall de la Rambla transita un bon nombre de gent aliena a l’acció d’avui: són turistes que, com passa sempre que el cel amenaça pluja, enlloc d’espatarrar-se a les platges de Salou agafen l’autobús i es planten a conèixer la Tarraco monumental. Avui se’ls veu una mica sorpresos amb el desplegament de samarretes i banderes.

* L’organització em situa cap al final del tram, just al costat de l’estàtua dels Despullats, significativament de cul a la Delegació espanyola d’Hisenda. Tot és plantar-me allí i sortir al sol i trobar-me la meva amiga Noèlia, amb la família. Em confessa que ella és una de les admiradores del Roger (cal veure l’apunt d’ahir per entendre-ho). Li pregunto si hem d’esperar que toquin les campanes per començar i em contesta que “com no siguin les de les Teresianes…” en referència al convent que tenim a prop.

* Mentre no arriba el moment culminant, un sector comencem a picar de mans i a cridar “in-inde-independència”, però no acabem d’animar al respectable. Algú comenta: “És un tram una mica soso”. I un altre contesta: “Serà el sol…”. Per contra, de més amunt de la Via se sent una forta animació, crits, aplaudiments… Això és com aquests dinars multitudinaris, on a l’altre extrem de taula s’ho passen molt millor que a on un menja. La llei de Murphy.

* Arriben les 17,14 i ens donem les mans. Una mica més tard, i com si d’un casament es tractés, arriba el moment de les fotos. La fotògrafa oficial del tram es disposa a immortalitzar-nos quan, imprevistament, passa pel seu davant un noi amb un monopatí. Li etziba un “fora d’aquí!”.

* No conec els meus veïns de cadena (he vingut sol). A la meva esquerra, una senyora de mitjana edat, amb aparença nòrdica o eslava (jo diria que semblava estona o lituana, però no em feu cas) em pregunta en un correcte català si ens avisaran quan s’acaba l’acció o bé tothom marxa quan li sembla. A la meva dreta, un matrimoni jove amb una criatura de poquíssims mesos, de nom Júlia. Mentre la nena és objecte de les lògiques atencions (que si el sol, que si el vent…), la mare agafa la càmara i diu: “Li farem una foto i quan sigui gran li explicarem”.

* Finalment, arriba un moment que la gent es va dissolent mica en mica. Pujo Rambla amunt a gaudir de l’impressionant ambient que, per una vegada a la vida, es respira a la meva ciutat d’adopció: samarretes grogues de diverses procedències (l’oficial de la Via, la que ha fet l’ANC de Tarragona, la de la festa major d’enguany, la que reivindica una escola pública i, si m’apureu, la segona equipació del Barça); estelades grans, mitjanes i petites; gent de totes les edats, des de cadires de nadons fins a cadires de rodes… Tot allò que cada any veiem a les manifestacions de l’Onze de Setembre però al costat de casa meva.

Un dia històric (encara dóna de si aquesta paraula?). Sens dubte. Ni tan sols s’ha molestat ningú a discutir xifres de participació. Certament hi haurà un abans i un després en el procés sobiranista. Potser el que ha passat avui farà caure del cavall els últims que es resisteixen a fer-ho. Algun dia li ho explicaran a la Júlia. Ara, de moment, altra feina té.

[Imatge: la Via al seu pas per la Rambla Nova de Tarragona, tram 230; foto Jordi Castro, www.naciodigital.cat]

Fem via (2: obrint boca)

Com a preludi a la Diada Nacional, ahir es va celebrar un gran acte al Camp de Mart de Tarragona, organitzat per l’Assemblea i Òmnium Cultural. Alguns apunts.

* L’acte és oficialment de “reafirmació nacional”. Em sembla que, sortosament, ja estem prou “reafirmats”, almenys els que hi assistim. De manera que més aviat es tracta d’un “anar obrint boca” abans de la Via d’aquesta tarda. Literalment, obren la boca un munt de personatges de les diverses esferes del who’s who tarragoní que, amb destresa oratòria diversa i amb desigual intensitat sobiranista fan ús del micròfon durant dues llargues hores.

* Les intervencions de gent de la política, la universitat, la cultura, els sindicats, l’església i la societat civil, presentats per Xavier Grasset, s’intercalen amb actuacions musicals, a saber, la Virolla (tocant La Muixeranga amb el públic dempeus), els Pokers (molt aplaudit malgrat ser de Reus), el Roger Bages (que després de sentir el “piropo” d’una admiradora ataca amb gran seguretat El país petit de Llach) i un grup tocant sacs de gemecs (donant un to una mica galaic a la festa).

* Parlen la professora Montse Duch (que s’ho fa venir bé per parlar de feminisme, quan no toca, fins al punt de gosar posar-se al mateix nivell que Maria Aurèlia Capmany o Maria Mercè Marçal), el cap de la Jove de Tarragona (que ens recorda que la seva colla castellera ja es va negar a actuar als Jocs Olímpics de Barcelona, i d’això fa dues dècades) i mossèn Barberà (que dóna tota una lliçó de la doctrina de l’Església en favor dels pobles, exposada amb gran rigor documental i que, malauradament, no arribarà a Solsona).

* Els polítics “actuen” cap al final. No hi ha pogut assistir Josep Gomis per un petit accident domèstic (ves quines coses…) però sí que ho ha fet el seu successor i revers de la moneda Pep Andreu, que llança al públic una formidable arenga en defensa del paper del sud de Catalunya en el procés de construcció nacional. Qui també parla és l’ex-alcalde de Tarragona Joan Miquel Nadal, que aprofita per lamentar l’absència més destacada de l’acte (una representació de l’Ajuntament de la ciutat): per una vegada, he d’estar d’acord amb el que diu Nadal. El darrer orador és Josep Lluís Carod-Rovira, que no desaprofita l’ocasió per explicar alguna de les moltes batalletes personals de la seva ja llarga trajectòria política (la primera “independència”, amb errors inclosos, en una paret la va pintar ell).

* L’acte dura molt però no es fa llarg. A destacar dues incidències menors. La primera, el micròfon emet un desagradable soroll com de compressor o de nevera durant una bona estona, fins que desapareix. La segona, el cartell amb l’estelada que penja del faristol estar enganxat segurament amb cinta adhesiva unionista perquè fins a quatre vegades en desprèn d’un extrem. Millor no donar a l’anècdota la significació que, evidentment, no té.

* I amb l’himne nacional s’acaba l’acte dit de reafirmació. Avui toca reafirmar-nos tots plegats donant-nos les mans i llançant al món un nou senyal, potser el definitiu, de que ha arribat l’hora de la veritat. Endavant.

[Imatge: www.naciodigital.cat]