‘Pasolini Roma’

Encara sou a temps de visitar l’exposició “Pasolini Roma”. Una oportuníssima lectura d’un apunt del bloc Chào ông Viêt Nam em va recordar aquest esdeveniment, que ja se m’havia oblidat.

Completement recomenable. Com ja dóna a entendre el títol, l’exposició ofereix la trajectòria personal, ideològica i artística del controvertit escriptor i cineasta italià, des que arriba amb tren a Roma fins a la seva tràgica mort en un descampat d’Ostia. Però la mostra no es limita a la capital d’Itàlia perquè ens descobreix els desplaçaments de Pasolini per nombrosos països i ciutats, mogut tant per les seves inquietuds com per la cerca d’escenaris per futures pel·lícules.

Pasolini era, és, un personatge fascinant. Crític amb el món que el rodejava (estava contra els poders establerts, no diguem la política italiana, però també l”Església Catòlica i el marxisme oficial, “l’altra església”, contra la pèrdua dels valors culturals tradicionals, contra la televisió…), polèmic, pluridisciplinar, poeta, homosexual, sempre amb un posat seriós (mai no se’l veu riure: mai)… Llibres, pel·lícules, reflexions, idees… Pasolini justifica molt més que una exposició com la del CCCB.  

El recorregut serveix per descobrir-ne aspectes que, almenys jo, no coneixia prou bé: el seu interès pel friülès (o furlà, llengua materna) i pel català; la seva participació com a guionista de La dolce vita; la seva trobada a Barcelona amb Goytisolo i Porter-Moix; el seu sorprenent posicionament durant els conflictes estudiantils del 1968 (en vigílies del Maig francès); i les fosques circumstàncies que van rodejar la seva mort (el contingut d’una novel·la que estava preparant o el robatori d’una bobina de Salò o els 120 dies de Sodoma, que mai no ha aparegut).
  
Entre l’abundant material exposat hi ha originals de poemes, guions cinematogràfics, cartes o dibuixos (el polifacètic Pier Paolo també pintava), que s’alterna amb pantalles que mostren petits fragments d’algunes pel·lícules (genials, provocatives, polèmiques, pretensioses… cadascú té la seva opinió). Un pany de paret està reservat als seus problemes amb la justícia: s’hi relacionen els nombrosos casos que van obligar el recordat cineasta a trepitjar els tribunals, des de denúncies per ofenses a la religió o per immoralitat (hi ha gent que no té res més a fer que denunciar obres d’art) fins a simples multes de trànsit. En tots va sortir judicialment indemne; en canvi, l’únic que de debò el va afectar de ple (el seu assassinat) continua obert, ple de preguntes sense respostes convincents.

Al sortir de l’exposició vaig adquirir-ne el catàleg. D’ell n’extrec un fragment titulat significativament “Contra la televisió”; parlant de la funció “vigilant” de la televisió diu: “Només hi ha una cosa que s’escapa de la vigilància -en el fons filial, obsessiva, desesperada, mesquina, aterrida del ‘pare televisiu’ i no pot no escapar-se’n, perquè és en ella, és la seva mateixa realitat: aquesta cosa és la vulgaritat. Tot el que apareix a la pantalla i abans de la pantalla, com a preparació i organització de l’embolcall protector de la informació, és vulgar”. El text és de 1966, no del 2013.

Potser el millor elogi-resum de Pasolini el féu Alberto Moravia en ocasió del seu funeral, el 1975: “Hem perdut, en primer lloc, un poeta. I de poetes no n’hi ha tants al món, en neixen només tres o quatre cada segle”.

[L’exposició Pasolini Roma restarà oberta al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins el 15 de setembre; imatge: quegrandeeselcinema.blogspot.com.es]