Entendre el PSC

El PSC continua donant mostres de profunda desorientació davant el procés sobiranista de Catalunya. Les dues darreres, entre moltes més, el tuit de Xavier Sabaté, relacionant forçadament els ofegaments a les platges amb la Via Catalana, i l’article a El Periódico d’avui mateix d’Antoni Balmón, dient el que mai ha de dir un responsable de partit seriós: que hi sobra gent (pensant en el sector catalanista, és clar).

Quan sento o llegeixo aquests i altres pals de cec d’un partit que havia jugat una vegada un paper central en la política catalana, no puc evitar posar-me en la pell d’un conspicu militant i preguntar-me: què faria en la seva situació? Estem parlant d’un partit producte de la fusió d’unes determinades tradicions polítiques (ells en diuen sensibilitats) feta en un context, la transició política després de la mort del dictador, també molt determinat. Mentre la lògica de la transició va dominar la política tant catalana com estatal, el PSC va ser-ne el beneficiari principal, li va donar el màxim protagonisme institucional i li va proporcionar la seva raó de ser: remenar cireres als ajuntaments i les diputacions, participar directament en la governabilitat de l’estat (no com Convergència sinó de veritat, tocant cuixa) i mirar d’aconseguir l’assalt a la Generalitat, cosa que va aconseguir finalment, previ ús de la calculadora, amb l’etapa Maragall-Montilla.

Des del moment en què aquell pacte (o tejemeneje, o tapar-se les vergonyes, o com vulgueu dir-ne) anomenat transició política ha deixat de tenir cap mena de valor, superat per les noves generacions que no en volen saber res, els seus protagonistes, i molt particularment el dinosaure PSC ha començat a patir la davallada de tots coneguda. Desorientat, el partit de Nicaragua no ha sabut afinar bé en la principal de les qüestions que té plantejat el país, la possibilitat d’una propera independència o, com a mínim, l’establiment de les bases per decidir o no la seva proclamació. Lligat a un partit espanyol (partit que, per cert, el tracta com una mera federació regional), ha de fer autèntiques filigranes per defensar lo indefensable: dret a decidir sí, però amb permís de Madrid, independència no, però possibilitat d’un federalisme sense amics a l’altra banda del Cinca, necessitat de desmarcar-se de les lúgubres hordes unionistes…

Un bon embolic, certament. Què faríem en el seu lloc? Faríem cau i net en la militància, convidant a marxar-se el sector més presentable que tenen, com ha fet avui mateix Balmón? Un representant d’aquest sector, Àngel Ros, ja li ha contestat dient que al partit no hi sobra ningú, però la dialèctica ja ha servit per constatar quin concepte es té de les discrepàncies a la cúpula del PSC. Ens treuríem la careta definitivament i abraçaríem el projecte perpètuament jacobí del PSOE de sempre, i a esgarrapar alguna cosa d’una hipotètica victòria de Rubalcaba? O continuaríem amb aquesta cançó de l’enfadós, marca de la casa, superada per l’avorriment dels votants (ja sabeu: si tu no vas, ells tornen), l’ultima perla de la qual és el tuit de Sabaté?

Entendre un partit que ja no entenem. Em sembla que ja ho vaig dir en un altre apunt fa temps: què hem de fer amb aquest partit, en una altra època peça central de la tradició democràtico-catalanista? Mirar de rescatar-lo? Oblidar-lo? Fer que es vagi consumint com una espelma fins l’oblit?

[Imatge: cornella.socialistes.cat]