Unió i les seves condicions

La cúpula d’Unió Democràtica de Catalunya ha demanat que la Via Catalana per la Independència del proper Onze de Setembre sigui rebatejada com “pel dret a decidir”. Olorant-se que serà una nova fita històrica del sobiranisme català, el veterà partit (la cúpula, insisteixo) intenta portar l’aigua al seu molí. Un molí on, realment, no sabem quina mena de farina volen treballar: la independència (aquesta cosa que causa íntimes esgarrifances a lo Pelat d’Alcampell), no; el federalisme made in PSC (amb padrí o Patrone a Madrid), tampoc; el peix al cove pujolista de tota la vida, sembla que tampoc.

La no massa insòlita petició d’UDC segueix fil per randa el procés de fa tot just un any, i n’hauríem d’estar ja satisfets; després explico perquè. El 2012, quan es coïa la gran manifestació de l’Onze de Setembre i s’intuïa que seria un èxit de participació, va aparèixer en l’últim minut el president Mas demanant que tothom assistís a la manifestació per a reivindicar el pacte fiscal, que llavors encara cuejava. Com que la massiva desfilada va deixar clar que el que es reivindicava era la independència, sense condicions, dilacions ni eufemismes estranys, al president li van caldre molt pocs hores per canviar àgilment de discurs. Sense parlar mai d’independència i seguint fent filigranes semàntiques, marca de la casa, Convergència va pujar al carro de la nova centralitat política de Catalunya. Després vindrien, com se sap, noves eleccions, pacte amb Esquerra, full de ruta per la transició nacional i un calendari que s’intenta complir fins on permeten els durs condicionants del dia a dia.

Doncs ara passarà exactament el mateix. La cúpula d’Unió tracta d’aigualir les expectatives creades, però quan vegi que la veu del poble és una altra (i ja fa temps que és una altra), tindrà la suficient habilitat per canviar el seu discurs. La qüestió és no perdre mai pistonada. I si no ho fa, pitjor per ells.

[Imatge: www.catradio.cat]