Records del Magrib (i 8)

El viatge anava cremant etapes, i ja els darrers dies tocava conèixer Casablanca i Rabat. A la capital del regne marroquí ens vam allotjar en un hotel “demodé”, preciós. Devia ser dels anys trenta i conservava intacte un aire colonial, amb els seus mobles, la seva decoració i, fins i tot, el seu personal: el cambrer que ens va servir el sopar era un senyor septuagenari amb el cabell perfectament clenxinat i engominat. Va ser una imatge realment suggerent.

A continuació va venir Asilah, ciutat turística costanera, a on, per primera vegada a la meva vida, em vaig banyar a les fredes aigües de l’oceà Atlàntic.

I molt a prop, Tetuan, l’última etapa del viatge. Té fama de perillosa o això almenys ens va assegurar la nostra omniscent guia. Recordo haver caminat per un carrer estret, completament a les fosques, fet que ens va obligar a tots els membres del grup a avançar agafats de les mans els uns als altres, per por de que algú desaparegués “xuclat” per la porta d’alguna casa. Posteriorment, he sentit històries (llegendes urbanes, sens dubte), de persones que han anat al Marroc i no han tornat mai més.

 

Jo, per sort, sí vaig poder tornar i us ho puc explicar. I un consell, aneu-hi…

[Imatge: vista d’Asilah; sobremarruecos.com]