Records del Magrib (7)

A la plaça major de Marràqueix també hi ha aiguadors, uns senyors que serveixen aigua fresca vestits amb unes prendes certament peculiars i que es deixen retratar pels turistes… a canvi d?unes monedes, naturalment.

I és que al Marroc, i de fet a tot arreu, qualsevol cosa costa diners, una propina o un preu concret. Guies, venedors, criatures, tothom va darrera del mateix. La pela és la pela… Oh, perdó, el dirham és el dirham!
A Marràqueix va passar-ne una de divertida. Divertida per nosaltres, no pas per la protagonista i víctima. La guia que portàvem, dona setciències i una mica prepotent, ens va comentar, tota convençuda, que l?hotel on ens allotjàvem era molt segur i que podíem deixar les nostres pertinences amb tota confiança. L?endemà ja li havien robat la bossa de mà… Les seves invectives contra el director i contra la policia marroquina, al tornar de presentar denúncia, eren per filmar-les.

La mateixa guia va deixar anar, parlant d’un viatge a Grècia, una frase lapidària:
– Atenas no tiene nada interesante, excepto el Partenón…

Deixant de banda que l’afirmació és més que discutible, no sembla adient que tota una guia faci propaganda d’un destí turístic amb aquestes paraules.
Però ja hem dit que era una senyora molt cregudeta…

 

(continuarà)

[Imatge: la mesquita Kutubia, a Marràqueix; www.excursiones-marrakech.com]

Records del Magrib (6)

Un dels aspectes que més sobten al visitant europeu d?aquest país és la ?aparent- brutícia o manca de condicions higièniques. Dic aparent perquè sostinc que es tracta més aviat d?un cert prejudici influït per mentalitats poc coneixedores d?altres cultures quan no descaradament xenòfobes. D?altra banda, la nostra societat és també moltes vegades, reconeguem-ho, excessivament higienista i assèptica.

No obstant això, el viatger es pot trobar amb situacions realment sorprenents en aquest sentit. Ja he mencionat anteriorment el restaurant amb mosques o els brossaires de Fes. Afegeixo ara una altra imatge que vaig poder contemplar personalment en un mercat, no recordo la ciutat.

Era un venedor de pollastres vius, ja ancià, ajupit a terra, amb la seva mercaderia al davant. En un moment determinat, vaig veure com una de les gallines va orinar, deixant un bon bassal a sota d?ella. L?home, sense immutar-se, la va alçar pel coll, mentre amb l?altra mà retirava els pixats de la bèstia. Després va tornar a posar-la al mateix lloc.

Ho vaig trobar molt fort.

La següent parada va ser Marràqueix. És la ciutat de les motos i els ciclomotors: n?hi ha molts, centenars, milers. Té també una torre similar a la Giralda de Sevilla i una plaça molt famosa: la Jemaa el Fna. Al capvespre, aquest espai pren un aire màgic. Els seus habitants esdevenen els protagonistes d?un ambient molt especial: titiriters, músics, tiradores de cartes (com les de les Rambles de Barcelona, però més misterioses) i encantandors de serps.

 

Faig un incís, ara que esmento aquests rèptils, per què recordo que en un dels llocs on vam sopar, en acabar hi va haver un espectacle protagonitzat per un encantador o domador, o com li vulgueu dir. En el moment que va treure de la caixa una serp de considerables dimensions, dues noies del nostre grup van xisclar desesperadament mentre corrien a refugiar-se a l?últim recó del menjador, ben lluny d?aquell animal. Animal que, tot s?ha de dir, semblava bastant somort i inofensiu, fins al punt de ser col·locat al coll d?un dels comensals, a manera de bufanda, sense cap problema.

(continuarà)

[Imatge: la plaça Jemaa el Fna; www.voyagesphotosmanu.com]