Elogi del barbarisme (fins a cert punt)

El barri de Sant Pere i Sant Pau, de Tarragona, ha despartat envaïda de paneroles. El Diari de Tarragona parla, amb un punt de dramatisme, que els animalets “salieron en hordas por la boca de las alcantarillas“, després d’aplicar un insecticida que va fer llufa. El tema de la presència d’insectes diversos a la ciutat ja el vaig tractar tot just fa tres mesos, quan semblava que el problema començava a reconduir-se, però ja es veu que no.

Comentant la notícia amb el Josep Lluís, un company de feina, la discussió ha evolucionat cap al terreny lingüístic. Ell troba el mot panerola, que és el correcte, molt anodí, que no il·lustra ben bé el què designa: un insecte com a mínim molest, portador (vés a saber) d’alguna malaltia, que provoca esgarrifances o angoixa en no poques persones… Resumint, que li escau molt més el barbarisme “cucaratxa”. Si pronuncies aquesta paraula sembla que et quedes més descansat i que et situes en un món més realista, popular i planer, al nivell de carrer, que és per on s’arrosseguen les bestioles referides.

“Això és com amb les escopinyes”, afirma el company, “si en dius ‘berberetxos’ sona més autèntic”. Efectivament, sembla que un plat de “berberetxos” tingui més presència visual i un sabor més intens i saborós. Passa com amb les begudes, que segons en quin receptacle te la prens, no té un gust ben bé igual tot i ser la mateixa. Feu la prova i beveu cervesa amb una copa de conyac o amb una gerra de cervesa (és clar!) i notareu la diferència. Cervesa que s’adiria perfectament amb un plat de “berberetxos”. Si el que demanéssim fóra unes escopinyes (de gallet, si hem de parlar encara més polidament), potser caldrà acompanyar-les d’un vermut de marca bona, d’aquell que s’anunciava amb ulleres de sol i repassada digital de llavis.

[Imatge: www.eatcatalunya.com]