La feina mal feta fa aigües

Cinquanta-dos milions d’euros. Vuit mil sis-cents trenta-dos milions de les antigues (i potser futures, tal com pinta) pessetes. Vaig rellegir fins a tres vegades la xifra al diari per por d’anar errat. Aquest és el cost del nou edifici del Mercat dels Encants del Cap i Casal, a punt d’inaugurar i que, seguint una ja barceloníssima tradició, ha deixat al descobert importants defectes estructurals en pic s’ha posat a ploure intensament.

Quan una infraestructura d’aquestes caràcteristiques val tants diners, cal exigir dues coses: que sigui bonic i que estigui ben fet. La segona de les condicions ja veiem que no la compleix perquè, per errades en el projecte o en la construcció de la coberta, no se sap ben bé, la pluja de fa dues setmanes va provocar una enorme cascada d’aigua. Cal recordar que les cobertes són, precisament, per no mullar-se quan plou. Però és que tampoc compleix l’altra exigència de tota gran construcció amb vocació de servei públic: l’estètica. El Mercat dels Encants no és lleig: és molt lleig. És horrorós. I a més és car.

Quan passen aquest tipus de situacions (resumint: projecte car més errades tècniques) no puc evitar arribar sempre a la mateixa conclusió. Si fos responsabilitat d’una única persona seria disculpable una errada humana, però no es això. Estem davant d’una obra que ha seguit un llarg procés tècnic, polític i administratiu, on dotzenes de professionals i organismes de tota mena han intervingut en la seva confecció, des de l’equip d’arquitectes (B720 es fan dir: aguanta…) fins al darrer dels paletes, des del ple de l’Ajuntament que, m’imagino, va aprovar el projecte, fins al modest funcionari que va donar un nihil obstat pressupostari o tècnic, passant per comissions de tota mena i tràmits diversos, inclòs l’inevitable visat del col·legi professional corresponent.

Quatre ulls hi veuen més que dos, diem en català (i en lapao i iber modern també). Però aquí haurem de dir que quatre-cents ulls no han estat capaços d’evitar que l’enèssim edifici faraònic de la Barcelona postmoderna i megaguai faci aigües, literalment, per tots costats. La feina ben feta, a part de no tenir fronteres, costa molt menys que cinquanta-dos milions d’euros.

[Apunt en memòria del company Joan, que aquesta setmana ens ha deixat a Tarragona]