Entre els dubtes i les presses

El procés sobiranista de Catalunya (conegut com “el procés”, a seques, pels nombrosos amics de l’ambigüitat i de les mitges tintes) continua la seva tortuosa trajectòria, entre els dubtes d’uns i les presses d’altres. Ningú no va dir que seria fàcil ni senzill, i a fe de Déu que no ho està essent. Als atacs de l’enemic exterior, per terra (asfíxia financera), mar (denúncies i recursos) i aire (guerra bruta mediàtica), s’hi afegeixen les batalletes que lliurem entre nosaltres, tots solets.

Per exemple, les potineries que han presidit el procés electoral de l’Assemblea Nacional Catalana, que haurien de fer caure la cara de vergonya a més d’un. Per exemple, aquesta dèria que ha entrat a alguns a posar l’estatus que tindrà la llengua (les llengües) en el futur estat català en el centre del debat, sabent que és contraproduent llançar a l’actual fangar la discussió d’una cosa tan delicada i manipulable. Per exemple, la contínua impugnació retòrica de cada passa que es dóna, de cada acció que es prepara i de cada decisió que es pren: és realment necessari esquinçar-se les vestidures perquè el concert del dia 27 és “per la llibertat” i no “per la independència”? Algú prefereix la independència a la llibertat? Jo no, per suposat. Per què es qüestionen ara les cadenes humanes o les estelades amb espelmes? A algú li sap greu que la societat catalana (la beneïda societat catalana sempre al peu del canó) es mobilitzi fins i tot quan la pilota ja és a la teulada dels polítics?

Deia al principi que “el procés” es mou entre els dubtes i les presses. Entenem les presses (tenim pressa, molta pressa), però hem d’estar disposats a entendre també els dubtes, fins a trobar un punt intermig. Quan el president Mas parla ara de que la consulta serà una mena de termòmetre del què vol la societat, en lloc de reaccionar a la brava dient-li que la societat està ja prou calenta (ho estem), potser caldria ser més imaginatius i pensar que aquesta nova parada de somera respon a l’única opció que té un govern collat per l’asfíxia financera, coaccionat per poders mediàtics, pressionat per gent de la pròpia coalició gubernamental (no cal donar noms) i impactat per novedoses enquestes electorals. Quan a la vicepresidenta Ortega se li acut treure el tema del percentatge òptim de participació a la consulta, respon a la mateixa lògica, tot i que no tenia cap necessitat de fer-ho.  

Aquest és l’esforç que cal fer quan ens arriben els inputs, dia sí, dia també, d’alentiment del nostre particular camí cap a la llibertat. Si tenen dubtes, no els ho fem més difícil. Però si traeixen la voluntat del poble, ja s’ho trobaran al seu moment.

[Imatge: www.estelada.cat]