El meu país és tan petit

Ara resulta que Catalunya és petita i això vol dir que no tindria res a fer entre dos centenars més d’estats independents. L’unionisme continua provant de torpedinar el procés sobiranista de totes les maneres possibles, esgrimint els més variats discursos i traient tot de conillets del cada vegada més escurat barret.

Se’ns va dir que en el món global això de crear nous estats havia passat de moda, just quan Montenegro, Kosovo, Sudan del Sud, Timor i algun altre territori es presentaven en societat. Ens van dir també que avui no es poden crear noves barreres en forma de fronteres, els mateixos que es parapeten darrera les seves per defensar-se de la pèrfida Europa i de les autonomies deslleials. Se’ns va dir que Catalunya no necessitava independència perquè era el territori europeu amb més autonomia; la riallada es va sentir a la Patagònia. S’han intentat introduir petites zitzànies per mirar de dividir la societat en dues meitats, i ni cas. Ens han exhibit, amb ritme pautat, els més variats espantalls: ningú no ens donarà crèdit, sortirem de l’euro, els vellets es quedaran sense pensions, els títols universitaris no valdran per res, el Barça no podrà jugar contra el Real Madrid…

Com que tanta artilleria no sembla que doni massa bon resultat, ara el fofo Rajoy ens obsequia amb aquesta afirmació: només se’n surten els estats grans. Quan parla d’estat gran potser es refereix a Espanya, després de perdre vint o trenta vegades el seu territori, des dels Països Baixos fins al Sàhara, passant per Mèxic, Veneçuela, Cuba o les Filipines. Un gran país, Espanya, sí senyor, que no fa gaire es postulava com a vuitena potència industrial del món i ara la seva (i nostra) economia depèn de l’humor amb què es lleva la senyora Merkel. Aquell estat que va fer mans i mànigues per tenir una cadira permanent al G-8 i que al final, res de res.

Tots els arguments qüestionant la independència de Catalunya són discutibles, naturalment, però si n’hi ha un que és ben fàcil refutar-lo és aquest, i és que està comprovat que els països demogràficament o geogràficament petits i mitjans, almenys en el context europeu, tenen en general una major capacitat d’adaptació als continus canvis de tot ordre del món modern, són més ben governables i les seves societats presenten una major cohesió. És clar que si quan don Mariano parla de ser un gran país pensa en els repetits i fracassats intents d’Espanya, al llarg de la seva història, de ser una primera potència mundial, Catalunya no hi té res a fer. Ni en té cap vocació, és clar. 

Sí, com deia Lluís Llach, el nostre és un país petit, on veiem el campanar del poble del costat. País petit, però tenim de tot. Què més volem? Jo diria que una sola cosa.
 
[Imatge: la Pobla de Montornès, una vila pel nostre petit país, per exemple; www.tarragona-goig.org]