Ara no volen la cadena humana

L’Assemblea Nacional Catalana i l’Òmnium Cultural han proposat fer una gran cadena humana el proper Onze de Setembre, com a acte de reafirmació nacional i com un gran repte alternatiu a la gegantina manifestació de l’any passat. La idea, que va ser proposada a la trobada d’ANC celebrada aquest dissabte a Girona, consistiria en una corrua quilomètrica de gent agafada de les mans, que uniria dos punts del territori, encara per definir, a imatge de la que es va fer a les tres repúbliques bàltiques mesos abans de treure’s de sobre el jou soviètic i la dependència moscovita.

La proposta ja ha merescut alguns esgarips a les xarxes socials, almenys a on jo fico el nas, en el sentit de considerar aquesta nova moguda una pèrdua de temps a afegir mil actes reivindicatius o festius anteriors, llegiu concentracions, consultes populars, calçotades, manifestacions, enceses d’espelmes…, activitats que són titllades despectivament de “botifarrades” no pels nostres enemics seculars sinó, tot al contrari, per destacats personatges de partits que tenen la paraula independència al frontispici de la seva porta principal.

Aquestes persones que practiquen un ben peculiar “foc amic” no deixen de tenir una part de raó. La societat civil (ANC, Òmnium i moltes més associacions i grups) fa molts anys que s’està mobilitzant a favor de la llibertat del poble català, en diferents graus, amb diferents horitzons i amb estratègies variables, però ara que la pilota està clarament en el terrat polític, és inútil i cansí, creuen ells, que la societat es torni a mobilitzar per enèssima vegada i són les institucions les que haurien de donar el cop de puny definitiu sobre la taula i tirar pel dret.

Sí, tenen una certa raó, els grans partits i les institucions del nostre país continuen donant allargues al procés sobiranista (l’última mostra, la nova crida al diàleg amb Madrid proposada pel govern Mas) i la nostra societat pot començar a sentir-se fatigada i desmotivada per com va tot. A aquestes alçades de la pel·lícula, és cert, proposar una cadena humana (mobilització que ja s’ha reconegut que comporta una gran complexitat logística) sona una mica a déja vu.

Però s’hi ha de donar suport. La raó és molt senzilla. Què passaria si aquesta cadena fos un fracàs de participació? No heu pensat en les reaccions que suscitaria tant aquí com allà? Us imagineu les portades de determinada premsa? Potser seria l’excusa perfecta perquè el nostre govern, definitivament desbordat pels problemes diaris, i els nostres partits, emporugits per no prendre una decisió transcendent al Parlament, fessin marxa enrera dels seus anteriors propòsits i compromisos, en la seguretat de no defraudar ja un poble que els haurà donat l’esquena amb la seva passivitat.

Doncs és clar que s’ha de fer aquesta cadena humana, i ha de ser el més multitudinària possible, pacífica, participativa… A més, podem fer amistats i, si fa sol, agafarem una mica de color. La qüestió és trobar-hi avantatges. Res com ser optimista per aconseguir uns objectius.

[Imatge: ciutadans bàltics; www.elsingulardigital.cat]