Somnis veneçolans (dedicat a La Belén de Madrid)

Contesto el comentari que em va deixar la blocaire La Belén de Madrid al meu apunt sobre la mort de Chávez.

Jo em pensava que dedicaria el comentari a discutir-me o a desaprovar el meu apunt, tot defensant les bondats (que les té) de la figura de Chávez i del moviment que li dóna suport, però aquesta defensa no la trobem fins al final del seu comentari, després de fer nombroses consideracions sobre l’autoria de l’article “Els somnis de Chávez, els nostres somnis”. Jo mai vaig dir ni que fos d’ella ni que no fos d’ella, només tenia clar que la seva autoria era d’un tal David Segarra, i que va ser reproduïda per Vilaweb i per alguns blocaires. No m’interessava qui deia allò dels somnis, només distanciar-me del que deia Segarra: efectivament, els seus somnis no són els meus. Fi de la primera part.

Pel que fa al seu darrer paràgraf, La Belén de Madrid entra en un interessant però també perillós exercici de comparar Veneçuela amb Espanya. A veure. Hi ha qui diu que Veneçuela s’ha tornat una dictadura amb Chávez: jo no ho comparteixo. Sí que crec que és una democràcia de baix nivell, amb una constitució, petita o gran, violentada no fa ni vint-i-quatre hores, amb uns tics autoritaris, populistes i demagògics i amb uns amics internacionals que deixa’ls córrer. Chávez no era un dictador, però el seu cos (que embalsamaran com Lenin) va ser vetllat per Ahmadinejad, Lukaixenko i Raúl Castro, que sí que ho són. En canvi, el rei d’Espanya ho és perquè així es va ratificar en un referèndum constitucional, perquè l’estat espanyol, amb totes els ets i uts que poguem arribar a trobar-li, és un país democràtic.

Gràcies per la teva aportació, Belén.

[Imatge: el cadàver de Chávez, ben acompanyat; rera Ahmadinejad, un crucifix com els que deuen estar prohibidíssims a l’Iran; www.voanoticias.com]