Els goigs i les ombres (Congrés de Solidaritat a Vic)

Solidaritat Catalana per la Independència va celebrar ahir a Vic el seu II Congrés. Heus aquí algunes notes i comentaris sobre l’acte.

* L’edifici que acull a adherits i simpatitzants de Solidaritat és un complex que es diu El Sucre, de la capital d’Osona. Potser aquesta denominació endulcirà el record de la patacada electoral del partit (en realitat, coalició) de només fa dos mesos. En tot cas, res a veure amb aquella “dolça derrota” del Felipe González.

* El congrés és un constructiu exercici d’autocrítica, debat i propostes de futur, tan lluny d’unanimitats búlgares o coreanes com d’agressius i frustrants enfrontaments dialèctics. Cap votació és unànime, però tampoc hi ha crits, xiulades o desig de fer sang. Una esmena a la totalitat de la ponència és rebutjada però rep un alt nombre de vots en blanc, una mena de toc d’atenció a la nova executiva (nova relativament: la majoria repeteix).

* Llarga ovació al president sortint, Toni Strubell, que parla de la necessitat de rejuvenir i feminitzar el seu càrrec. La solució, com apunta amb britànica ironia, no passa per sotmetre’s a cirurgia estètica sinó proposar la Núria Cadenes com la seva substituta. A la Núria avui tampoc no li cal cirurgia estètica però sí algun remei per a la severa afonia que pateix. “Deu ser un virus espanyol” afirma la combativa escriptoria i periodista.

* Del discurs de la Núria extrec dues afrmacions: la primera, “som els fills polítics de les consultes per la independència”. Els gendres, doncs, afegeixo jo. La segona, “m’agrada l’horitzontalitat”. Com diu?

* Intervencions municipals. L’alcalde de Gallifa, el de la mini-bandera espanyola, és llargament ovacionat, potser el que més. Parla també Iban Lapeira, el regidor de Vic, la ciutat amfitriona del congrés: “represento 900 vigatans”. Perdona, Iban, però estàs molt equivocat: en representes 41.191. Tingues-ho sempre en compte.

* Es presenten diverses esmenes a la ponència, amb desigual fortuna. Una sobre el delicat tema del règim lingüístic en un futur estat propi és aprovada amb gran eufòria per part dels congressistes. Sempre dóna gust marcar un gol als plantejaments oficials de la cúpula d’un partit. Un altre esmenant proposa modificar el logo i introduir-hi la silueta dels Països Catalans (“la costella de xai”, en diu). No prospera, de moment.

* El congrés s’hagués pogut titular “dels goigs i les ombres”, com aquella novel·la de Torrente Ballester. Fins a quatre oradors inicien el seu discurs proclamant el goig que els fa veure tanta gent reunida. La Núria Cadenes ho ha convertit ja en una tradició. I les ombres? Doncs les ombres que poden aparèixer a partir d’ara en un partit com Solidaritat, que ha perdut els tres parlamentaris, amb el que comporta tan mediàticament com econòmica, que ha perdut la centralitat del discurs independentista i que té molta feina per fer, tant a dins de la formació com de cara en fora.

* Un primer tast d’aquestes ombres el tenim la mateixa tarda. Convidats tots els partits parlamentaris a assistir al congrés i a dirigir-hi unes paraules de salutació, únicament accepta ser-hi la CUP. La resta de formacions deuen considerar Solidaritat no extraparlamentari, que ho és, sinó marginal o a extingir. Com queda dit, un representant de la CUP (no sé si del sector del sí o del sector de l’abstenció) s’acreça als congressistes i reconeix que el treball de Solidaritat al Parlament ha ajudat decisivament a crear el nou escenari polític català.

* Potser perquè el congrés es fa a Vic, la capital de la indústria porcina, la trobada és plena de referències càrniques. Ja he citat la costella de xai. La Núria Cadenes diu, referint-se a la desnaturalització progressiva del futur referèndum, que “ara ja només parlen de consulta, i acabaran posant urnes a les carnisseries…”. Durant el dinar, amb salsitxa de segon, m’assabento que les llonganisses i xoriços porten llet. Serà veritat? I el bocata que m’he menjat de bon matí, just abans d’iniciar-se el congrés, també és de llonganissa. De l’excel·lent llonganissa de Vic, no cal dir-ho, amb llet o sense.

* I per acabar. Alfons López Tena, present a la sala, observa un clamorós silenci durant les més de vuit hores que dura l’assemblea. Allò de retirar-se del centre de l’escenari, donant un pas al costat, va de debò i ho compleix al peu de la lletra. El temps dirà si això afavoreix o no el partit dels goigs i les ombres.
 
[Imatge: foto de l’autor]