Penediu-vos: el món continua

Escric aquest apunt quan són les set de la tarda (hora local tarragonina) i no sembla que el món, almenys la part que puc contemplar a simple vista des del balcó de casa, acabi ni que es percebi a l’ambient cap mena de cataclisme físic, astronòmic, bacteriològic o d’una altra mena.

Fa ràbia comprovar, una vegada més, com funciona tot plegat. Un calendari maia (una civilització més avançada del que a vegades ens pensem) preveu la fi i el començament d’un cicle (com els nostres segles o mil·lenis) i la lluminària de torn ho reinterpreta com la fi del món, entesa de la forma més espectacular possible, amb terratrèmols, tsunamis i tota la pesca, cosa que va molt bé a Hollywood per perpetrar la corresponent superproducció amb heroi, nens repel·lents i efectes especials de tota mena (jo la vaig veure en el seu moment: aquí en teniu la crítica). Què falta per quadrar-ho tot? El negoci turístic, és clar. Tot el territori antigament ocupat per la cultura maia haurà estat envaït, pacíficament, per ramats de visitants a qui se’ls oferirà el corresponent espectacle “llum i so” amb figurants coberts de plomes de colors executant dances ad hoc, morbosament expectants davant d’una possible caiguda definitiva del teló.

Els diaris i les teles, encantats, és clar, perquè poden omplir els seus respectius espais amb tot tipus de reportatges; per exemple, sobre aquest desconegut poblet occità on aniran a parar els mils i mils de sonats que creuen fermament que serà l’únic lloc del món que sobreviurà, sense oblidar altres mils i mils de sonats que a la Nord-amèrica més profonda i analfabeta, valgui la redundància, hauran habilitat búnquers plens d’ampolles d’aigua, llaunes de conserva i una pistola, per si les mosques.

Quantes vegades ha estat a punt d’acabar-se el món les darreres dècades? Fem un ràpid repàs: el cometa Halley, l’efecte 2000, el tercer secret de Fàtima… sense oblidar la facècia de Paco Rabanne, que no va trobar millor manera de donar la nota que pronosticar la destrucció de París. En anteriors ocasions no sé, però aquesta vegada, conforme s’acosatava el dia D, institucions serioses (governs, NASA, etc.) han hagut d’emetre comunicats recordant a la població que no hi ha res a témer. Serà possible? És de vergonya aliena.

Quan jo era petit, recordo una figura recorrent als acudits de la premsa, una mena de profeta que portava un cartell que deia “Penediu-vos: la fi del món s’apropa”. La cosa va evolucionar quan les noves generacions es van obrir pas al crit de “folleu, folleu, que el món s’acaba”, forma més divertida d’abandonar aquesta vall de llàgrimes, sens dubte. Doncs al final ha resultat que de tot plegat, res de res: ni el món s’acaba, ni ens penedim, ni…

[Imatge: www.elpuntavui.cat]