Obvietats constitucionals

Sembla que el Tribunal Constitucional (espanyol, of course) es pren amb calma i bons aliments les qüestions litigioses que li són sotmeses. Ja sabíem de la seva manera de fer quan la sentència de l’estatutet. Ara no ens ha vingut de nou que hagi tardat sis anys de no res en emetre veredicte sobre el filibuster recurs que va presentar el Partit Popular contra la reforma del Codi civil en matèria de matrimonis homosexuals. La diferència respecte a l’estatutet és que en aquesta ocasió l’excel·lentíssim Tribunal ha optat pel sentit comú i ha dictaminat el que és una obvietat: que la societat ha evolucionat, molt, i és perfectament legítim, i per tant legal, i per tant constitucional que puguin contraure matrimoni dues persones del mateix sexe, sense discriminacions de cap mena.

Algú, però, segueix trobant pèls als ous a la qüestió. Per exemple l’inefable Benigno Blanco, president d’una associació en defensa de la família (d’un cert tipus de família, és clar) que ha declarat que la sentència del Tribunal Constitucional significa “la sentència de mort contra el matrimoni entre un home i una dona”. Hi ha opinions que, per moltes voltes que se li donin, no s’entenen de cap de les maneres. Em podria explicar aquest senyor quina limitació suposa aquesta reforma perquè un home i una dona, lliures i majors d’edat, puguin contraure matrimoni, civil o eclesiàstic? On està el problema quan es tracta d’ampliar els drets de les persones? S’ha de ser pastetes, la veritat!

Alegrem-nos d’aquesta decisió jurisdiccional, que acosta una miqueta més l’estat del qual encara depenem a l’Europa culta, lliure, desvetllada i feliç. O als Estats Units, que acaben d’elegir la primera senadora lesbiana, juntament amb  la reelecció del primer president no blanc. Qui ho havia de dir fa només dues dècades!
 
[Imatge: glamboy69.wordpress.com]