Les nedadores es mullen

Ha causat un cert rebombori la publicació d’un escrit on algunes de les esportistes que s’han entrenat a les ordres d’Anna Tarrés (de natació sincronitzada) la deixen ben fina. Denuncien el tracte inhumà i els entrenaments d’extrema duresa a que eren sotmeses les noies, il·lusionades amb la consecució, algun dia, de la somniada glòria olímpica.

Jo ja entenc que per aconseguir qualcom a la vida, més si és en el molt competitiu món de l’esport d’elite, t’hi has d’esforçar molt, has d’estar disposat a aguantar moltes situacions desagradables i que una mica de “canya” va molt bé per espabilar qui persegueixi un objectiu difícil d’aconseguir. Un entrenador esportiu té aquesta missió entre moltes altres, però si és cert el que expliquen d’aquesta senyora, n’hi ha per solidaritzar-se amb les noies. És una qüestió de formes i tot té un límit. Si alguna de les seves alumnes no es trobava bé en un entrenament, no és de rebut negar-se a concedir-li un descans, com també és impresentable dir-li a una altra “gorda, hauries d’anar a un psicòleg”. Aquesta dona i jo no duraríem dos dies, això és segur.

Ara bé, dit això, cal afegir que aquestes noies han fet trampa. Llancen la queixa quan l’entrenadora ja ha estat apartada de les seves funcions, després d’haver aconseguit no sé quantes medalles olímpiques, per cert. Quan fou mort el combregaren. Per què no piulaven abans de la destitució de l’entrenadora? Per què no ho van fer els seus pares si, com sembla, algunes de les noies eren menors d’edat en el moment en què Tarrés feia anar el fuet contra elles? Quin to hagués tingut la carta si no s’haguessin obtingut medalles olímpiques? Segur que de més duresa encara.

Definitivament, l’esport ja no és el que era. Si el que realment importa és aconseguir medalles (que s’acaba penjant, per cert, l’estat de qui encara depenem), res millor que el sistema xinès. Al seu costat, Anna Tarrés és la mare Teresa de Calcuta, i no estic segur de com acaba una nedadora xinesa que gosi insinuar (dic només insinuar) una crítica als mètodes d’entrenament a què és sotmesa. Ella sí que haurà d’anar al psicòleg de per vida.

[Imatge: Lavandeira JR/EFE; www.ara.cat]