Dies frenètics (2: monstres i gestants)

Ahir va tenir lloc l’acte final de l’Assemblea Nacional Catalana a Tarragona, prèvia a la manifestació de demà passat.

* Que el Camp de Mart tarragoní s’ompli per un acte polític no electoral és una notícia a destacar. Que aquest acte sigui obertament independentista, sense mitges tintes, obligaria a tirar coets si no fos perquè estem en crisi i cal guardar l’artilleria festiva per una altre ocasió que s’ho valgui, que esperem sigui ben aviat.

* Just abans d’entrar al recinte coincideixo amb una cara popular, en Joan Reig, dels Pets. Quan algú li recorda que amb un estat propi caldrà que hi hagi un exèrcit, ell no pot amagar un íntim desig: vol ser brigada xusquero. Si es tallés el cabell al dos, no dic jo que no…

* Fins a dos animals adherits a la causa em torben el pas fins a instal·lar-me al meu lloc. Primerament, un ase (viu) amb estelada i portat per l’inevitable friqui de tot gran esdeveniment patriòtic, i el d’avui ho és. Després, baixant les escales, he d’anar amb cura de no trepitjar la cua d’un gos que s’ha ben rapapat; du al coll una cinta catalana. Que lluny que queda allò de perros catalanes. O no.

* Es presenta Montserrat Carulla, la veterana actriu que no dubta en definir-se, clar i català, com “independentista”. De la grada se sent un “guapa!”. Ella, que ja té una edat, continua al peu del canó (ara és la impagable tieta Consol, de La Riera), però això no li impedeix perdre momentàniament els papers mentre llegeix els poemes que du escrits. Resol l’incident amb admirable professionalitat.

* Encara demostra més professionalitat quan improvisa una resposta a un energumen que ens ha vingut a fer una visita. Efectivament, de dalt d’un dels laterals de l’auditori apareix un personatge cridant exaltadament no-sé-què d’Arriba España. S’ha equivocat de públic: nosaltres no volem que arribi Espanya, sinó justament que marxi.

* El següent orador és un historiador que ve en nom de Jordi Bilbeny, previst en un principi. En una intervenció més aviat àrida, deixa anar una afirmació que no em resisteixo a deixar per a la posteritat: “Espanya és un monstre. És un Frankenstein”. Més aviat és el comte Dràcula, crec jo.

* Intervenen després Dames i Vells. Per als meus lectors no tarragonins, es tracta d’un ball parlat, amb una antiguitat de cinc segles, que actua per la festa major. Amb els seus versots entren a matar a tot quisqui, els poder fàctics i no fàctics, l’Església, l’alcalde, els regidors, la guàrdia civil… Ni la mateixa Assemblea Nacional Catalana se salva de la llengua viperina de Dames i Vells. Com diuen ells, Mare de Déu del Remei!

* Parla Lluís Gavaldà, dels Pets. Elabora una interessant teoria obstètrico-política, si se’m permet la rebuscada expressió. Catalunya està en estat de gestació i el proper 11 de setembre pot ser un dia molt fèrtil i orgàsmic. Com es pot comprovar, el nostre país és ben especial: ha quedat embarassat abans del nyaca-nyaca. Esperem que la criatura neixi sana i forta.

* Acaba l’acte la Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea, amb una mena de míting que s’allarga un pèl massa (la bona dona no troba la manera d’acabar el seu discurs). Anoto les tres accions que ja està posant en marxa l’estratègia espanyola per fer-nos fracassar: ens voldran fer por, ens voldran comprar i ens voldran desunir. Caldrà tenir-ho present, però si hem arribat fins on som…

* Que no em descuidi: l’acte el presenta, de nou, l’Oriol Grau. Tampoc ara ens ensenyarà les cuixes, com en l’ocasió anterior. Val la pena de reflexionar-hi: entre la presentació de l’ANC a Tarragona, el mes de març, i l’acte d’avui el públic s’ha multiplicat per cinc. Això, amics meus, no hi ha qui ho pari.

[Imatge: escenari de l’acte; foto de l’autor]