Quebec, me’n recordo!

El frenètic compte enrere de l’Onze de Setembre, que enguany pot ser la inflexió de moltes coses, ha deixat informativament en segon terme les eleccions legislatives del Quebec i la victòria, encara que una mica ajustada, del Parti Québecois, la gran força independentista d’aquella nació. I encara l’atemptat d’aquesta nit amb víctima mortal ha fet que els titulars de la notícia siguin un pèl més grans, però no per destacar la nova aposta nacional dels quebequesos sinó un desgraciat incident encara no del tot aclarit.

Hi va haver un moment en què el gran referent de Catalunya va ser el Quebec. Als anys trenta ho fou Irlanda, als seixanta Algèria o altres processos de descolonització, als noranta, les repúbliques bàltiques i avui en dia, Escòcia. Recordo el notable interès informatiu i el seguiment social que va tenir el referèndum celebrat a la Belle Province, i encara recordo més la frustració personal que vaig experimentar quan el “no” va guanyar per un pèl de mosca, com es diu vulgarment.

Referèndum no exactament d’independència, però que a tothom va convenir de presentar-lo així. Per a nosaltres era una manera d’inspirar-nos (i de causar-nos enveja, tot s’ha de dir) un hipotètic procés semblant: “veieu, veieu? Un territori amb consciència nacional, com nosaltres, i amb una llengua a protegir, com la nostra, pot celebrar un referèndum”. Per als espanyols també els va anar bé parlar de referèndum d’independència, més que res per recalcar que es va perdre. Però el que es va posar a votació al Quebec era més complex que tot això, perquè, si no vaig errat i si no que em corregeixin els experts constitucionalistes, el que es posava a consulta era facultar o no al govern de la província a negociar un nou estatus de relació amb l’estat canadenc. Estat que, no cal ni dir-ho, no té res a veure amb Espanya ni per tradició democràtica, ni per sensibilitat cap als diversos territoris que en formen part.

Ahir els quebequesos, després d’un curt període de govern liberal, tornen a apostar per incrementar l’autogovern fins allà on ells mateixos vulguin. El PQ ha hagut de deixar el poder més d’una vegada i el “no” es va imposar ja fa anys, però la realitat és tossuda i torna a presentar-se amb tota la seva força: el Quebec és una nació amb tots els ets i uts i reclama un vestit a mida. Desitgem-li sort a Pauline Marois, malgrat l’ensurt patit. Potser serà un bon auguri dels propers anys.

El lema del Quebec és Je me souviens (“Me’n recordo”). Els cotxes el duen a la part posterior com nosaltres el ruc, com una manera de no oblidar mai el país d’arrelament. Jo del que me’n recordo és de dos quebequesos de Saint Laurent, el Patrick i el Jonathan, amb qui vaig fer coneixença mentre eren de visita a Tarragona. L’amistat que vam fer va ser el suficientment forta com perquè, una vegada tornats al país d’origen, m’enviessin de regal una cinta de casette amb músics d’allí i jo, al meu torn, els fes arribar dues samarretes de Barcelona’92. 

Conservo la cinta, gravada per ells mateixos. Conté peces extraordinàries de cantants desgraciadament poc o gens coneguts aquí: Richard Desjardins, Harmonium, Vilain Pingouin, Plume Latraverse, Paul Piché i Félix Lecrec. El primer, un cantautor tipus Lluís Llach (a la imatge) interpreta Quan j’aime une fois j’aime pour toujours, títol que té un aire a je me souviens. No, no hauríem d’oblidar mai res.

[Imatge: www.francophoniedesameriques.com]