[Forza Azzurri] Les decisions del PSC

El PSC està seguint, amb notable desorientació, la seva particular travessia pel desert des que ha deixat de tenir les grans parcel·les de poder que havia administrat anys i anys. A la llarga llista de manifestos, declaracions i preses particulars de posició (la “polifonia”, en paraules de l’actual secretari general Pere Navarro) s’hi ha afegit aquest cap de setmana un acte de més envergadura. Es tracta de la presentació d’Avancem, un nou corrent crític renovador i més catalanista. Amb l’acte ja s’ha visualitzat un canvi de formes i de continguts (un escenari més diguem-ne assembleari, la intervenció activa de representants d’altres formacions polítiques, la necessitat de superar els defectes de la vella política…).

Tot això està molt bé, però el problema del PSC és el que habitualment denominem “les dues ànimes” del partit, és a dir, aquesta perenne esquizofrènia socialista que consisteix en servir dos amos, aquí i allà. Les dues coses no poden ser, i ells ho saben. Les ments més entenimentades del partit (penso en Montserrat Tura, Ernest Maragall i algun altre) ja parlen obertament de tenir en compte la nova centralitat política catalana, amb la independència com a eix. No diuen que el partit hagi de ser independentista, però el mer plantejament d’assumir sense manies aquest debat faria que el partit prengués la decisió més important de la seva llarga existència: trencar amarres amb el PSOE.

Si de debò volen ser la Convergència i Unió d’esquerres que els reclama tanta gent, han de començar per prendre aquesta decisió. En altres paraules, tornar a posar el rellotge al 1978, al moment de la unió dels tres partits socialistes, però recollint el llegat de Josep Pallach. Mentrestant, per molt Avencem que facin es quedaran on són.

Altres sí que hem decidit qui volem que guanyi l’Eurocopa. Pasta per tutti, pago io. És una llàstima haver d’anar sempre “en contra de”, però, noi, ens ho han imposat. Avui tocarà, doncs, ser italians de pensament, paraula, obra i omissió. I si perdem, que tot és possible, ens podem consolar amb les bones reflexions que avui fa el Toni Soler a l’Ara.

[Imatge: www.lasaeta.net]