Endavant, Convergència

Convergència celebra aquest cap de setmana a Reus el seu congrés. Un congrés que ha de suposar un nou pas endavant en el complex camí del ja madur partit (aviat serà “quarentón”) cap a l’aposta definitiva per la sobirania de Catalunya. La transició, el soroll de sabres, el pragmatisme, la responsabilitat de governar tants anys un país i una administració en construcció, la pròpia necessitat d’un discurs coherent… són molts els factors que expliquen aquesta ambigua actitud convergent, marca de la casa, davant el que és, en definitiva el gran repte, el gran objectiu de tot partit que es digui (i ho sigui) catalanista: l’alliberament nacional.

Només així cobraven sentit els peixos al cove o els “avui no toca”. Jo hi estava d’acord. Durant molts anys vaig ser votant de Convergència i Unió. Sempre vaig defensar aquella política basada en l’ambigüitat calculada, la negociació amb Madrid i l’obtenció de petites parcel·les de poder per a Catalunya. Fins que jo, i com jo molta altra gent, vaig dir prou al discurs pujolista, que va acabar esdevenint un disc ratllat que no oferia res de nou a una societat on començaven a incorporar-s’hi noves generacions que no estaven per orgues ni batalletes tardofranquistes. Malgrat això, em costa molt parlar malament del que segueix sent el principal partit de Catalunya. Considero que els convergents són “dels nostres”, igual que Esquerra o que la CUP, formació que per cert no ha tingut altra cosa a fer aquests dies que muntar el seu show a Reus. En fi, què hi farem.

Demà i demà passat, aquell partit que va començar considerant-se socialdemòcrata, però que sempre ha estat liberal, i que tothom anomena nacionalista quan en realitat sempre ha estat catalanista, Convergència Democràtica de Catalunya, fa un pas més cap aquesta majoria que, segons les enquestes, apostaria ja per un estat propi. I ho farà encara amb aquella terminologia dubitativa, ambivalent, com de voler quedar bé amb Déu i el diable alhora: la transició nacional, el dret a decidir, prioritat pel pacte fiscal… És el seu discurs i el respecto. Jo no el criticaré obertament. Només dic que van en la bona direcció, però que estan perdent el temps. La societat catalana, també el gruix de l’electorat convergent, reclama als seus partits més decisió i més resolució i que no prolongui més l’agonia.

[Foto: Vilaweb]