Tres dones (Irene, Muriel i no sé qui)

Avui és el Dia Internacional de la Dona. No sóc, per principi, partidari dels “dies de” ni tampoc d’aquestes posicions extremes consistents en dividir maniqueament la societat en dos sexes (“gèneres” en diuen) i atribuir totes les virtuts a un dels dos. Concretament el femení, quina casualitat. Tot i això, comprenc i defenso l’oportunitat de fer una parada tècnica cada 365 dies i reflexionar, homes i dones, sobre el molt que queda per aconseguir en la igualtat de sexes, que això és del que es tracta. Ja sabeu, equitat en els salaris, paritat en tots els nivells de representació, govern o gestió, públics i privats, repartiment de les tasques domèstiques (planxa inclosa), extinció immediata de la violència de tot tipus, etc.

No sabia com afegir-me a l’esdeveniment que avui celebrem, però la rabiosa actualitat m’hi ha ajudat en forma de tres dones. Si jo, és un suposar, fos membre d’un jurat i hagués de donar avui tres premis, aquestes serien les afortunades.

La primera, la consellera Irene Rigau. Em sembla una persona d’una gran vàlua, que està portant molt bé el delicadíssim assumpte de les desventures judicials de la immersió lingüística. Sembla que, de moment, la cosa no ha acabat tant malament com es pronosticava en un principi. L’actuació de la consellera no té res a veure amb la resolució del Tribunal d’avui, òbviament, però la seva mà esquerra ha contribuït, i seguirà contribuint, a que el procés no acabi sortint de mare.

La segona seria la presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, per uns motius ben similars als de la consellera d’Educació. Des de la societat civil està liderant el repte de defensar la nostra llengua dels seus enemics seculars i ho està fent sense aixecar mai la veu més del compte, sempre en el seu lloc, sempre oferint una imatge de dignitat. Quina dona.

La tercera, la veritat és que no sé com es diu, però a les notícies d’aquest matí m’ha semblat entendre que aquest any correrà una dona a la Fórmula 1. Detesto les carreres automobilístiques, però encara detesto més els col·lectius formats per un sol sexe, pels motius que exposava al principi de l’apunt. És conegut que no és ben rebuda la incorporació de dones en aquelles activitats considerades tradicionalment “masculines” (els exèrcits, els pous miners i altres). Per això em fa molta gràcia que una dona competeixi a les carreres. Us imagineu que deixés enrere l’Alonso? Uau! Per a ella, el meu tercer premi.