El sorprenent règim dels Kim

La mort del dictador nord-coreà Kim Jong-Il (per cert, que Vilaweb l’ha qualificat en un principi de líder, després ha rectificat cabalment) ha tornat a la primera plana de l’actualitat aquell inclassificable país. Per molts reportatges que passin per televisió sobre aquell règim, mai no s’esgota la nostra capacitat de sorpresa. Embafador culte a la personalitat (de genuïna herència estalinista) tan del pare com del fill, amb estàtues i retrats, gegantesques manifestacions en aquella immensa plaça de Pyongyang, paranoiques mesures de repressió, un hotel-gratacels que crec que no ha entrat mai en servei, agents regulant el trànsit per carrers on no circula cap cotxe…

Són coses que poden fer-nos somriure, però darrera tanta irracionalitat hi ha tot un poble que pateix fam (de menjar i de llibertat). La darrera autarquia de la història es permet el luxe de fer experiments nuclears (mai no sabem si tenen o no tenen la bomba atòmica, incertesa que convé a dins i a fora de les seves fronteres) mentre la combinació de collites dolentes, nefasta gestió governativa i boicots comercials condemnen a la misèria als habitants de Corea del Nord que, en la seva immensa majoria, no han conegut altra govern que la dinastia dels Kim.

Dinastia, en el sentit més monàrquic del terme. Qui ho havia d’imaginar, dit sigui de passada! El nou dictador (“estimat líder” en el protocol nord-coreà) serà Kim Jong-Un (Kim III), un jove de 29 anys d’incertes intencions. Incertes? Desconegudes per complert, perquè una altra de les característiques d’aquell estat asiàtic és l’opacitat informativa més absoluta, cosa que obliga a la resta del món a fer càbales a partir de cada detall. Els kremlinòlegs d’abans o els vaticanòlegs de sempre ho han tingut més fàcil que no els “coreadelnordòlegs”, suposant que algú es dediqui a aquesta fascinant activitat.