El nen del trombó

Els mitjans en van plens i la notícia ve de Tarragona. La Guàrdia Urbana de la meva ciutat d’adopció ha denunciat una família perquè des de fa un any el nen assaja a casa amb un trombó, amb les consegüents molèsties per al veïnat. La mare ha al·legat que el fill és alumne de l’Escola de Música i que ha tret un 9 de nota (fantàstic!) i que només toca de dia, evitant l’hora de la migdiada (només faltaria!). El que no ha dit la mare és que s’havia intentat una mediació per solucionar el problema i que s’havia acordat que el nen toqués l’instrument (el trombó, vull dir) amb sordina, condició que no s’ha respectat.

Estic completament d’acord amb la imposició d’aquesta multa (que és de 800 euros), naturalment. Una de les moltes batalles de la societat d’avui en dia és contra la contaminació acústica, una batalla que no ha fet més que començar. Els decibelis, projectats a la màxima potència, circulen en completa llibertat sense respectar no sols el dret al descans, imprescindible, sinó també el què podríem denominar “dret a la quietud, a la remor llunyana o al silenci”, depenent de les circumstàncies. No està recollit a la Declaració Universal de Drets Humans, però tot és posar fil a l’agulla, si es vol. Trombons, televisors, motocicletes, xunta-xunta dels cotxes, músiques ambientals sobreres, crits… Trieu i remeneu. N’hi ha de tot tipus si voleu acabar amb el cap com un bombo, un altre instrument musical potencialment conflictiu.

De moment, només demano a la Guàrdia Urbana de Tarragona que el mateix zel que ha tingut amb el trombó d’aquell xiquet, el tingui amb altres manifestacions de la contaminació acústica urbana. Per posar un exemple, les festes majors dels barris, que acaben els seus recitals de boleros i músiques discotequeres a les tantes de la matinada. Per exemple.