L’enquesta del CEO

Els resultats de la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, segons els quals una majoria de catalans votarien “sí” en una consulta oficial sobre la independència no haurien de sorprendre’ns, a aquestes altures de la pel·lícula. Tampoc ens haurien de sorprendre (almenys a mi ja no) els divertits tripijocs a què s’han dedicat determinats opinadors i mitjans de comunicació per tal de minimitzar o relativitzar la notícia. Que si el mostreig no estava ben fet, que perquè s’ha inclòs una pregunta sobre la independència a l’enquesta (sic), que si l’autodeterminació és minoritària (sumant els “no” i els “NS/NC”)… En fi.

El que sí ens sorprèn a tots plegats és l’aparent contradicció, que no és nova, entre aquest nombrós grup de catalans a favor de la independència, que ja podem comptar no per centenars de milers sinó per milions (reflectida en les consultes, les manifestacions del 10-J o del proper 9-J , les enquestes del CEO…) i la seva traducció electoral. A l’hora de la veritat, les urnes donen a les opcions nítidament independentistes uns resultats discrets mentre premien una gran força catalanista que sempre s’ha caracteritzat per una extraordinària ambivalència sobre la qüestió. Ambivalència sàviament gestionada que és, segurament, una de les raons del seu èxit.

Aquest desajust o aparent incongruència entre el que la gent manifesta i el que acaba votant em recorda una mica el tema de la llengua. Els mateixos que diuen preocupar-se tant i tant pel seu futur, que s’escandalitzen quan determinades forces polítiques l’agradeixen (i de quina manera…), a l’hora de la veritat no són prou coherents en el dia a dia i en l’ús quotidià del català, allí on la llengua lliura la seva batalla més decisiva.

Sí el 40 % està disposat a dir “sí” en un futur referèndum d’independència això ha de tenir una traducció més nítida en futures conteses electorals i a aquest objectiu s’han de dedicar des d’ara tots els sectors nacionalment conseqüents, siguin partits, col·lectius o iniciatives ciutadanes. Apunto algunes idees en aquest sentit:
– omplir de contingut ideològic les diferents opcions electorals independentistes: la transversalitat de Solidaritat Catalana per la Independència, a la llarga, serà percebut com un greu obstacle pel seu creixement; caldrà anar lentament dibuixant l’arc parlamentari de la futura Catalunya independent com a país normal que serem, amb les seves dretes i esquerres
– treballar més a fons la regeneració democràtica, que ha d’anar íntimament lligada al procés d’independència: algun partit (no fa falta dir quin) arrossega notables dèficits en aquest sentit
– enfortir flancs com l’empresarial, el sindical o el comunicatiu, fonamentals en tot procés de construcció nacional

Aquest estiu, mentre llepem un gelat, hi podem reflexionar. És de franc (pensar, no el gelat).

‘Kong Zi’ (‘Confuci’)

Darrers anys de la vida de Confuci, des que és nomenat ministre-filòsof de Justícia a la Xina del segle VI abans de Crist, fins a la seva mort, passant per un període de voluntari exili emmig d’un imperi dividit en mil bàndols.

Els xinesos no podien ser menys que la resta de mortals i ja tenen la seva particular Troia: perquè això és la pel·lícula que avui comentem. S’agafa un personatge històric (en aquest cas Confuci, inspirador remot del maoisme) i un periode ben convuls, ple d’acció i exèrcits amunt i avall. Els efectes especials són tant continus com evidents.

Esperava més filosofia d’aquest film de més de dues hores, però ja se sap: entre la semianalfabeta cinefília d’avui en dia la paraula, el discurs, l’argumentació, no cotitzen gaire. Tot i així, entre batalla i batalla s’hi colen alguns pensaments de Confuci. Fins i tot fa una breu aparició el seu antecessor Laozi (o Lao Tse).

I parlant de pensaments confucianistes, aquí en va un, de plena actualitat: “Si el governant s’imposa per les seves qualitats i manté l’ordre en harmonia amb els bons costums, el poble s’avergonyirà d’actuar malament i avançarà pel camí de la virtut”.

Coses que passen

Que desatès que tinc el bloc darrerament! Serà que tinc més ocupacions de les que la prudència demana? Serà un enotjós encostipat que fa més d’una setmana que em fa la guitza (o que em toca els collons, per dir-ho clar) i que es resisteix a concloure el seu procés natural? Serà que comencen a escassejar les idees? Els indignats ja han plegat veles, les anades i vingudes de la nostra classe política ja comencen a fer pudor, escassegen els anuncis de televisió que em posen nerviós… Etcètera. De què parlar?

Sort que hi ha, com a últim recurs, els petits esdeveniments d’ordre personal, aquells que, en definitiva, donen sentit a la vida. Els darrers dies m’han passat coses com aquestes:

* He visitat el monestir de Santes Creus, després de molts anys de no fer-ho. Visita guiada, em refereixo. La guia ens va explicar, tota entusiasmada, les darreres novetats sobre les restes mortals dels reis que hi són enterrats: que si es tenyien els cabells, que si van pintar els cadàvers, i no sé què més.

* Dissabte, dos dels meus millors amics es van casar a l’Ajuntament de Tarragona i jo n’era testimoni. La crisi no dóna per una trista instal·lació d’aire condicionat al saló de plens, de manera que la cerimònia va resultar ser d’allò més càlida, sobretot per qui anava mudat, com era un servidor. Més calor van passar els pobres figurants que, vestits de soldat napoleònic, feien a l’exterior una recreació de la guerra del Francès, que aquests dies compleix 200 anys.

* He anat al cine, a veure Confucio. La crítica (ja avanço que no excessivament bona), demà.

* Per últim, m’he comprat un I-Pad. He de reconèixer que és una cosa que em feia molta il·lusió, però ara que ja el tinc no sé ben bé quin partit treure-li, ni tant sols com funciona. Això sí, l’aparell és molt mono: sembla una rajola de xocolata.

Avui era Corpus

Avui era el Corpus. Doblement amagat al calendari (ja fa anys que la festa es va traslladar al diumenge, i enguany coincideix amb la revetlla de Sant Joan), afectat per una creixent laïcització de la societat (cal rendir-s’hi?) i per un cert menyspreu per tot allò que és antic i tradicional i, per acabar-ho d’adobar, colgat per una doble crisi política i econòmica d’absoluta actualitat, el Corpus necessita d’aportacions com aquest modest bloc per ser recordat. El Corpus, com Terol, existeix.

Recordo de petit haver anat a veure l’ou-com-balla a la Catedral. Contemplar les oques i a continuació aquell curiós fenomen d’un ou que no queia del brollador era tot un espectacle per a un nen barceloní dels anys seixanta. El pare m’explicava que l’ou no queia perquè li feien un forat per buidar-lo: la veritat és que no entenia (i segueixo sense entendre-ho) aquell prodigi de la física, però tant se val. El que importava, i segueix important avui és poder gaudir d’aquest hipnòtic ball, d’aquest fascinant fluctuat nec mergitur, d’aquesta bellíssima imatge tan nostra, tan festiva, tan vital, senya d’identitat d’una festa secular. 

No els deixem perdre mai, ni l’ou, ni la festa, per favor ho demano a qui pertoqui.

 

Actes Orgull Gai 2011 (a Tarragona i a Reus)

* Del 18 al 30 de Juny de 2011
Exposició “VIH: L’Esperança” de Kike Sorroche i Michelle Sanchez.
Lloc: Pati del Rei Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona, Plaça de la Font. TARRAGONA
Hora: de Dilluns a Divendres de 09:00h a 21:00h. Dissabtes i Diumenges de 10:00h a 14:00h.
Entrada Gratuïta.
 
*****************************************************

* Dimarts 21 de Juny de 2011

Inauguració de l’exposició “VIH: L’Esperança” de Kike Sorroche i Michelle Sanchez.

Xerrada “Recorregut 30 anys de VIH” a càrrec de LLUIS ROMERO.
Interludi amb els autors KIKE SORROCHE i MICHELLE SANCHEZ.
Concert del pianista i compositor ROBERT BONET [a la imatge]
Presentarà l’exposicio la Tinent d’Alcalde T. VICTORIA PELEGRIN

Lloc:
Pati del Rei Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona, Plaça de la Font. TARRAGONA.
Hora: 18:00h.
Entrada Gratuïta.

*****************************************************

* Del 22 al 25 de Juny de 2011

Barraques Reus 2011

Barraca d’H2O al Parc de la Festa, dins els programa de la Festa Major de Sant Pere 2011.

   + Dimecres 22: Lectura de Textos Lèsbics. ENTRE CONCERTS.

   + Dijous 23: Actuació de la Transformista PANTOMAKA SIMPATIKA. ENTRE CONCERTS.

   + Divendres 24: Fotos per l’alliberament de l’Espai Jove de Salut d’H2O. ENTRE CONCERTS.

   + Dissabte 25: RAINBOW SESSION. Musica per a petardejar. ENTRE CONCERTS.

Tots els dies de 21:00h a 22:30h. CINEFORUM d’H2O a càrrec de PACO GONZALEZ a la mateixa Barraca.
Projeccio de: PA NEGRE, SHOWGIRLS, FELPUDO MALDITO i TRANSAMERICA.

Lloc:
Parc de la Festa. Camí del Roquís s/n. REUS
Hora: Dimecres 21:00h a 03:00h, Dijous 21:00h a 07:00h, Divendres 21:00h a 05:00h, Dissabte 21:00h a 07:00h

*****************************************************

* Divendres 24 de Juny de 2011

TGNPride 2011. Per la llibertat i la diversitat sexual.
Actes i Tallers durant tot el dia a la Plaça del Forum de Tarragona
Lloc: Plaça del Forum. TARRAGONA.

*****************************************************

* Dilluns 27 de Juny de 2011

Tancament de Votacions dels Premis Ploma Daurada 2011
Recorda que pots votar a través de la nostra web: https://www.h2o.cat

*****************************************************

* Dimarts 28 de Juny de 2011

Dia de l’Alliberament GLBT

   + Lectura del Manifest d’H2O @ Tarragona

Lloc: Pati del Rei Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona, Plaça de la Font. TARRAGONA.
Hora: 13:00h.

   + Lectura del Manifest d’H2O @ Reus

Lloc: Jardins de la Casa Rull. IMAC. REUS.
Hora: 18:00h.

   + Gala d’entrega de Premis PLOMA DAURADA 2011

Actuacio de SENSUALITY DANCERS. Presenta la gala la Transformista PANTOMAKA SIMPATIKA.
Lloc: Jardins de la Casa Rull. IMAC. REUS.
Hora: 19:00h.

Quan Vilaweb em decep

[Transcripció del comentari que avui he penjat a l’apunt ‘Indignat amb Vilaweb’ del bloc de Jaume Renyer]

El Jaume explica molt bé una sensació que jo també estic experimentant des de fa un temps. La meva relació amb Vilaweb fa quatre anys que dura. Hi mantinc un bloc bastant seguit. Sempre hi he apreciat la decidida aposta que ha fet per innovar en el terreny del periodisme i les noves tecnologies. M’agrada molt la seva visió Salses-a-Guardamar de país, que tant trobo a faltar a TV3 o als diaris de paper. Aprecio també el seu esforç constant per oferir una informació equilibrada, en tots sentits. Malgrat això, jo també manifesto la meva discrepància amb el tractament informatiu que està rebent tot el fenomen dels “indignats”. Per mi, va tenir un interès informatiu i un fenomen a tenir en compte al principi, amb la manifestació del 15-M i les acampades posteriors (més o menys espontànies), pel que tenien de toc d’atenció a l’actual estat de coses. Els esdeveniments posteriors (degradació de les acampades, agressió als parlamentaris…) tenen també interès però en cap cas se’ls ha de donar la justificació que sembla (sembla) els està donant Vilaweb. Això fa que m’hi senti una mica incòmode i, veient els comentaris que està rebent el Jaume (alguns ben penosos, per cert), també fa que em senti en minoria. Això no vol dir que plegui veles, al contrari. No els donaré aquest gust a alguns.

Ara l’indignat sóc jo

Intolerable el que ha passat aquest matí als accessos a la Ciutadella. Veure com els vehicles policials havien de traslladar amuntagats els diputats, veure la Montserrat Tura amb la gavardina guixada o la Marina Geli (la que un “periodista” d’Intereconomía va insultar en una ocasió) escridassada per energúmens, veure tot això, a mi sí m’ha indignat. Al diputat López Tena (que no para de presentar propostes per regenerar la vida parlamentària i democràtica) li han robat el portafolis, al Boada li han pintat el clatell i altres han rebut escopinades, ampolles d’aigua o pells de plàtan. Això ha passat avui, 15 de juny de 2011, a Catalunya.

Vam ser comprensius amb els seus plantejaments (tots tenim motius d’indignació, contra l’empobriment de la democràcia, contra les injustícies del sistema econòmic, contra la precària situació social de molta gent, contra tantes i tantes coses), vam acceptar com a inevitables les acampades a les principals ciutats (no deixaven de ser divertits focs de camp, tots hem estat joves i en algun moment hem volgut canviar el món), els vam haver de donar la raó quan es va produir la inepta razzia del conseller Puig, amb resultats contraris als esperats, fins i tot passarem pàgina de l’evident seguidisme madrileny, les proclames de to espanyolista, la manca de respecte al monument a Macià, els cartronots, les cassolades i la inevitable presència de perroflautes i altres espècies exògenes. Tal dia farà un any.

Però els incidents d’avui, dificultant o impossibilitant la reunió institucional en seu parlamentària d’uns diputats elegits democràticament pel poble, pel nostre poble, això passa de la ratlla, no sé si vermella, verda o de quin color. Si els que exigeixen una “democràcia real” (suposo que encara la volen, perquè amb tantes reivindicacions contradictòries jo ja em perdo) comencen per impedir la més important de les assemblees d’un sistema democràtic, per molt perfectible que pugui ser, anem ben aviats.

La batalla diària per la llengua (17)

Ha passat al mig del carrer. En castellà, algú m’ha preguntat per una adreça propera al lloc on ens trobàvem. En català, l’hi he indicat. L’home no el parlava, però m’ha donat la sensació de que ho volia fer, mostrar d’alguna manera una predisposició, una empatia, no sé. Potser la seva intenció era donar-me les gràcies, però en lloc d’això ha deixat anar un “bon dia”, amb un esplèndid somriure. Ja m’ha alegrat l’existència de bon matí.

Deia Josep Pla que el seu país era aquell lloc on a un “bon dia” et responen amb un altre “bon dia”. Avui la cantonada dels carrers Barcelona i Apodaca, de Tarragona, ha estat el meu país.

Vida de romans

Organitzada per l’obra social d’una coneguda caixa d’estalvis (no cal donar més detalls), s’ofereix al públic una interessant exposició a Tarragona titulada Romanorum vita. Quina millor ciutat que Tarragona per contemplar-la? No és la típica exposició amb quatre pedrotes i trossos d’àmfora i vas que t’estrelles, no. Es tracta d’una immersió del visitant en un passeig per la vida quotidiana d’una ciutat romana al segle I d.C., amb els seus carrers, cases, utillatge, menjar, fins i tot les seves olors. Tot reconstruït amb la màxima fidelitat. Un muntatge àudiovisual, francament ben aconseguit, fa que el visitant es trobi vint segles enrere, vivint unes situacions del dia a dia molt més semblants a les actuals del que podríem pensar. Per exemple, en aquella època ja hi havia campanyes electorals i els candidats feien la seva propaganda fent pintades pels carrers. No han canviat tant les coses: no fa ni un mes hem viscut/patit una campanya electoral, on noms tant inequívocament romans com Fèlix o Victòria ens demanaven insistentment el vot per regir els destins de la ciutat més romana dels Països Catalans.

[L’exposició Romanorum vita està instal·lada a la plaça Verdaguer de Tarragona i estarà oberta fins el 24 de juny]

Una estona amb el regidor

Avui ha estat aquell dia, que es repeteix cada quatre anys, en què té lloc el ritual democràtic de la constitució dels ajuntaments. Mai no canvia: l’elecció dels batlles (amb les corresponents polèmiques), l’exhibició de les vares d’alcalde, a vegades de manera fetitxista (han arribat a besar alguna, com si fos una marededéu), les fórmules de jurament o promesa dels regidors (cada vegada més rebuscades, segons la ideologia de cadascú) o grups de ciutadans fent costat als seus representants o aprofitant l’acte per protestar (aquesta vegada, amb presència d'”indignats” intentant deslluir els actes de constitució, en una significativa mostra del que entenen ells com “democràcia real”).

Per raons que no tenen res a veure amb l’acte d’avui, aquesta tarda he compartit una estona amb un regidor novell. Es diu Jordi Molinera, té 24 anys, ha estat elegit al seu poble, Altafulla, i ha entrat a l’equip de govern fent-se càrrec de competències tant significatives com urbanisme i cultura. Un verdader desafiament per a una persona jove que, enlloc de dedicar-se a treure’s els polls a la plaça major ha decidit entrar a la cosa pública pel mètode tradicional: tenint ideals, formant una llista amb afins, treballant amb una il·lusió que ja m’hagués agradat a mi tenir-la a la seva edat, aconseguint un significatiu resultat electoral i enfrontant-se amb el repte de gestionar un municipi d’uns quants milers d’habitants.

Asseguts en un bar de la plaça Martí Royo, el Jordi ens ha fets partícips, al grup que l’acompanyàvem, de les primeres hores com a regidor efectiu. La discussió amb el secretari de l’Ajuntament sobre la fórmula de jurament (ho ha fet “per imperatiu legal”, com cada vegada més edils en aquest país), els primers ciutadans que se li han acostat a demanar-li coses, més o menys factibles, o els primers motius de preocupació (com a encarregat de festes, ja comença a pensar en l’Onze de Setembre).

Li comencen quatre anys de feina i de dedicació, d’il·lusió i de neguits, de frustracions i de triomfs. Quina enveja.

Anuncis que em posen nerviós (33: avui, popurri)

Anuncis que no em posen nerviós, però casi. N’hi ha un munt:

* El dels creuers per la Mediterrània i aquell capità tret de Vacaciones en el mar que parla un llastimós català amb accent castellà i imitant l’italià. Mira que l’arriben a posar vegades aquest anunci. No hi ha manera de que desaparegui.

* El de les bessones. Una té la brusa grisa i l’altra blanca i lluent, gràcies, és clar, al producte publicitat. Anunci hereu directe d’aquell altre tant recordat (perquè era horrible) del dels pallassos descolorits.

* El dels que es casen a dalt d’una muntanya. Veure la núvia en xiruques té la seva gràcia, però la cançoneta que se sent de fons és insufrible. Total, per vendre aigua mineral.

* El d’un detergent d’aquests que serveix per netejar tot, protagonitzat per una coneguda televisiva de poderosos melucs. Amb una senzilla passada de drap, la banyera queda super-lluent. No s’ho creuen ni ells.

* El d’un formatge per fer sandvitxos, d’aquell que s’estira com si fos de goma. A un paio li ve la inspiració i ens ofereix una horrible melodia. Esto se merece una canción. El que ell es mereix és un parell de…

* El d’una cera per depilar-se les cames. Al contrari que els productes de la competència, aquest és un prodigi de perfecció: no costa obrir l’envàs, no fa mal quan s’arrenca la cera… L’anunci acaba amb quatre amigues de llarguíssimes cames, perfectament depilades, que es troben, rialleres, en una cafeteria. És tot tant fals…

* (Ho he meditat abans d’incloure’l) El de la cervesa, que fan cada any. Què tindrà a veure el Bulli, els ous ferrats i la cervesa. Les escenes d’uns amics prenent birres, banyant-se nuets a les cales o morrejant-se a la platja queden molt bé en ambients eivissencs, com altres anys, però no barrejant-hi un restaurant que et cobra només per mirar-lo de lluny. I la cançoneta, com sempre, d’estricta observança anglosaxona. Molt “mediterràniament”, vaja.

A favor de l’escola valenciana

Aquesta tarda Tarragona s’ha afegit a altres ciutats del país en les mobilitzacions a favor de l’escola valenciana i contra la decisió d’implantar un model trilingüe que es carregarà els petits avenços aconseguits en el terreny de la normalització lingüística. La lectura de dos manifestos i la interpretació de la Muixaranga ha estat la petita mostra de solidaritat dels tarragonins cap al País Valencià i la seva gent, en lluita contra els disbarats de tota mena, identitaris, mediambientals, caciquils, que han de suportar dia a dia i des de fa molts anys.

Ni el guionista més rocambolesc imaginaria el rosari de despropòsits que el govern del PP valencià imposa a la societat a qui ha de servir, secessions lingüístiques, aeroports inservibles, corruptel·les de tot calibre, clausures de repetidors televisius, inversions ruïnoses… Impassibles, ells a la seva bola i, inexplicablement, continuen guanyant eleccions. Alguna cosa falla en tot plegat.

Jorge Semprún (1923-2011)

Ens deixa Jorge Semprún, un testimoni d’excepció de les atrocitats del segle XX, aquestes atrocitats que semblen difuminar-se en la desmemòria i en diccionaris generosament subvencionats. Ens deixa també un polític que va tenir l’honor, si es pot dir així, de ser expulsat ben aviat d’aquesta locomotora feixuga i perpètuament obsoleta anomenada Partit Comunista. Un polític que deixaria bon gust de boca en la seva única experiència com a gestor, al front d’un ministeri espanyol. Aquest vespre, sentia dir al president Pujol el que jo ja intuïa de feia temps: Semprún és, de lluny, el millor ministre de Cultura que ha tingut l’estat els darrers anys, i el que més esforç va fer per comprendre la realitat catalana. Ens deixa finalment un escriptor i intel·lectual de prestigi. Em pregunto quants en queden, com ell.

Mà de calculadora

Puntuals, com orenetes en primavera, arriben els pactes post-electorals previs a la constitució dels ajuntaments. I amb ells, les polèmiques. No cal ni comentar el fet de que partits que durant la campanya van jurar que no pactarien entre ells ara tirin mà de calculadora i comencin a fer els seus particulars exercicis de matemàtiques: “nosaltres som cinc, més els tres del partit X, més l’independent Fulano de Tal…”. M’interessa molt més el que està de moda aquesta temporada: ha de governar la llista més votada o és vàlid fer un pacte de llistes no guanyadores?, sempre amb un ull posat a Badalona i l’altre a la meva ciutat d’adopció, Tarragona.

Al contrari que un sector important de l’opinió pública, jo sempre he trobat perfectament acceptable que es formi una coalició de partits sense tenir en compte la llista guanyadora. En tots els nivells electorals es voten llistes senceres i no persones individuals. El fet de que una llista quedi en primera posició, com si fos un cavall a les carreres, no dóna dret a res concret. Governa qui està en disposició de formar una majoria.

Per exemple, a Tarragona ha guanyat el PSC en vots i regidors, però la suma de Convergència i PP dóna la majoria absoluta per governar. Si això acaba passant, res a dir des del punt de vista estríctament democràtic. Les reticències afloren per una altra banda: primera: si CiU i PP pacten, ho faran només per repartir-se les parcel·les de poder que li llevaran a Ballesteros o ho faran sobre un acord de govern amb tots els ets i uts? Segona: si CiU i PP pacten, ho faran perquè així ho ha acordat la militància a nivell local o seguint directrius de dalt de tot? Sobre això últim, vénen dies interessants: la cap de llista convergent, la intrèpida Victòria Forns, s’ha rebel·lat contra el diktat de la seva coalició, i es nega a deixar governar el PSC.

El que val per Tarragona, també val per Badalona. Mira, rima i tot. Que el PP hagi quedat en primera posició en el particular hit parade de Baetulo no li dóna dret a governar si no obté una majoria de regidors que facin costat al senyor Albiol. Dit d’una altra manera, si dos o tres partits “perdedors” es posen d’acord per formar aquesta majoria, endavant. Ara bé, que ho facin sobre un programa concret, no com una potinera manera de posar sordina a l’augment de vots que ha experimentat el PP amb les seves propostes sobre la immigració, qüestió que la resta de partits no han sabut o volgut plantejar amb la franquesa i valentia necessàries.

Anuncis que em posen nerviós (32: els de Central Lechera Asturiana)

Les escenes.

Diversos personatges, disfressats de vaca i en un escenari tipus Heidi, escenifiquen situacions pretesement divertides, sempre al voltant de la llet. En diuen Historias de la leche.

El missatge.

El d’avui és fàcil: beu llet de vaca asturiana.

Per què em posa nerviós?

Mira que hi ha anuncis poca-soltes, però tant ridículs com aquests, pocs. Les situacions són de teatre escolar de final de curs. I a banda d’això, què té la llet asturiana que no tingui la catalana, eh?