Tres alegries electorals i una tristesa

Primera alegria. A l’ajuntament de la meva ciutat de naixença, Barcelona, s’ha produït per fi el canvi polític. Després d’anys i anys de govern progressista (més “progre” que “sista”), d’experiments amb gasosa, de fòrums i olimpiades pirinenques, de cosmopolitisme aigualit, de permissivitats xupi-guais, d’alcaldes ballant la samba, de costosíssims referèndums urbanístics, després de tot això, entrarà el sentit comú a la Casa Gran. Tot arriba en aquesta vida.

Segona alegria. El bon resultat de Compromís al País Valencià. No tot està perdut a l’imperi dels tratxos i dels aeroports fantasma. Una força política democràtica, honesta i valenciana reneix quan més falta ens feia a tots plegats. Gràcies, Bloc i companyia.

Tercera alegria. El triomf de Bildu a Euskadi. I encara discutien si tenien dret o no a presentar-se. S’ha de tenir pa a l’ull.

I un motiu per estar trist, però no té res a veure amb les eleccions. La mort d’Elisabeth Eidenbenz, la fundadora de la casa de maternitat d’Elna. Que reposi en pau, perquè s’ho ha ben guanyat.