Deu anys sense Ramon Barnils

Quan fa deu anys de la mort de Ramon Barnils, rescato de forma aleatòria un article seu de la revista El Temps. Es va publicar el 1991, entre altres dos opinadors ben diferents (Vicent Partal i Fabià Estapé) i es titulava “Sentenciats”.

Atenció al començament: “La veritat sigui dita, em pensava que anàvem més avançats. Per això m’ha sorprès la sentència del Tribunal Constitucional…”. La sentència a què fa referència Barnils era una interpretació, a la baixa com era d’esperar, d’un article de la Llei de la funció pública sobre el coneixement del català oral i escrit dels funcionaris. Segueixen diverses consideracions sobre la sentència, sobre el seu desplegament reglamentari (inclosa la famosa màxima de Romanones) i sobre el trist paper de la Generalitat en tot plegat. I acaba: “Potser no, que no anirem tan avançats com ens pensem”.

Doncs no, no anem tan avançats com ens havíem pensat els anys vuitanta. El problema és que fins ara no hem sabut veure el que ell ja va pronosticar llavors. Però més enllà de les seves opinions sobre l’evolució del país, de la llengua, de la cultura o de la societat, m’interessa més recordar avui la seva defensa a ultrança d’un periodisme que no s’estila. Un llegat que ens va deixar en forma de Grup de Periodistes que porta el seu nom i que es proposa (cito textualment): “assolir un model comunicatiu rigorós, equànime i de qualitat en el marc dels Països Catalans, defensar una informació documentada i contrastada que promogui la reflexió i l’anàlisi, i combatre el dirigisme, la censura i l’autocensura amb què exerceixen la majoria de mitjans”.

Subscric lletra a lletra els objectius del grup i no trobo argument més gràfic de la necessitat de defensar-los que constatar el fet de que els gran mitjans de comunicació del nostre país (no Vilaweb, és clar) passaran de puntetes pel desè aniversari de la desaparició, només física, de Ramon Barnils.