A Can Solidaritat hi ha novetat

Joan Laporta ha decidit, finalment, abandonar el subgrup de Solidaritat Catalana al Parlament i restar com a diputat no adscrit. És el punt final al curt matrimoni entre un il·lusionant i creixent projecte independentista i de renovació, Solidaritat, i un líder indiscutible de la nostra societat civil a qui, pel que s’ha vist, tots els vestits li vénen petits. Només queda lamentar el fet i, naturalment, no fer-ne sang. Ja se n’ocuparan altres amb masoquista recreació, molt pròpia dels catalans, de passar-nos-ho pels nassos. Per exemple, la darrera de que tinc constància haurà estat  la temperamental Pilar Rahola, recordant avui mateix les lluites caïnites i els devoraments saturnals que periòdicament visiten l’univers independentista català (també la que vas protagonitzar tu, guapa).

És curiós com tots, partidaris i detractors, caiem una vegada i una altra en la trampa de la unitat independentista com a objectiu a qualsevol preu, peti qui peti. Qualsevol divisió en els objectius, en les estratègies, en els programes o en els lideratges, qualsevol divisió, escissió o canvi de rumb són presentats a l’opinió pública com un gran fracàs col·lectiu i no originen altre resultat que una perenne frustració entre un poble que aspira a un futur millor (deu ser aquesta la intenció, és clar). La lupa sobre el sobiranisme, les seves batalletes i les seves inevitables anades i vingudes, no es col·loca, però, sobre altres projectes polítics.

De manera que no caiguem en la temptació de demonitzar la decisió de Laporta d’unir-se a una candidatura municipal d’Esquerra. A molts ens ha decebut la trajectòria d’aquest home, això és cert, i el que li espera com a aliat d’un personatge tan poc de fiar com Portabella serà digne de veure. Prepareu les crispetes.

Posats a retreure alguna cosa a l’ex-president del Barça, recordem-li més aviat que s’ha desviat d’aquell altre gran objectiu de Solidaritat Catalana per la Independència i que no acostuma a ser tan present als mitjans i a l’opinió pública: la regeneració democràtica. Perquè Laporta el que ha fet és anar enrera com els crancs en aquest sentit i caure en els braços d’una formació com Esquerra, amb les seves llistes electorals formades a dit, amb les seves alegres compatibilitats entre diputat i regidor (potser també Laporta) i amb tots els seus tics de partit polític ancien régime, delerós de privilegis institucionals i menjadores diverses. Que aquest és el sentit, i no altre, de la deriva laportista.

Regeneració democràtica. Aquesta és la recepta que necessitem i que exigim a totes les institucions, petites i grans, catalanes o no. I només una formació està en condicions de defensar-la en aquests moments: Solidaritat Catalana per la Independència. Un bon motiu per reflexionar de cara al 22 de maig, no trobeu?