Sense senyal, però ja tornarà

Han passat uns quants dies des de l’apagada de TV3 al País Valencià (apagada en tots els sentits) i poca cosa tinc a dir-hi que no sigui mostrar la meva indignació pel fet. Un govern reaccionari i espanyolista, el del sud, aconsegueix el que volia a base d’escanyar econòmicament els que, a vegades de forma heroica, feien possible que la televisió del nord es pogués veure en una part important de la nostra nació.

Però s’equivoquen. Si ho han fet per evitar que els focus mediàtics il·luminin massa els seus problemes judicials s’enganyen perquè tard o d’hora se sabrà tot. I si es pensen que precintant repetidors o ofegant a multes una associació cultural n’hi ha prou perquè la gent no vegi un canal televisiu, és que no s’han assabentat de que som al segle XXI i les noves tecnologies faran que aviat es generalitzi socialment la contemplació de qualsevol televisió del món. De manera que, estan molt bé totes les mostres de suport a ACPV i totes les manifestacions i protestes d’aquests dies (a les quals m’hi adhereixo expressament), però no cal patir: aviat es podrà veure TV3 o Zimbabwe TV a Hongria o al Brasil. Cap polític, aficionat o no a la roba cara, podrà posar portes al camp en aquest sentit.

Una cosa m’ha sobtat de tot aquest afer. La primera afectada per la mesura estrictu sensu, és a dir Televisió de Catalunya, n’ha parlat en els seus informatius, òbviament, però no amb aquella insistència que gasta quan parla d’ella. I mira que n’arriba a parlar de si mateixa TV3, en un exercici entre endogàmic i onanista. Però en aquesta ocasió la reacció ha estat més aviat freda: li han tallat un braç i, com l’acudit aquell de l’Eugenio, dóna la sensació de que la seva reacció hagi estat dir: “sembla mentida, però no m’he fet res…”