La Caixa, cent anys i prou

La Caixa de Pensions, més coneguda com “la Caixa” (ja és legal aquesta forma antonomàstica de fer-se anomenar?), fa cent anys justos que es va instal·lar a Tarragona. Un acte a l’antiga Audiència, amb assistència de nombrosos vips locals i provincials, va servir per commemorar-ho. L’esdeveniment coincideix, casualitats de la vida, amb l’ofensiva final de l’estat contra les caixes, obligades per sobreviure a complir unes condicions cada vegada més draconianes, donades a conèixer amb angoixosa periodicitat per la no menys angoixosa ministra d’Economia, cada dia més secallona (la ministra i l’economia).

Que les nostres caixes d’estalvi tenien mala peça al teler ja es veia venir. Són catalanes? Garrotada. Els seus beneficis no van a accionistes sinó a obra social? Garrotada. Són unes institucions tradicionals, de tracte familiar i arrelades al territori? Garrotada. Ara bé, tampoc cal posar pels núvols les entitats d’estalvi. Aquests anys en què va manar el totxo es van deixar portar, com els que més, per la febre dels crèdits indiscriminats i per la sobrevaloració immobiliària, amb la mateixa mentalitat que els bancs i deixant a un segon pla la seva funció social. Ara també han de pagar la festa i es veuen obligades a seguir postergant aquesta funció social a l’hora de (no) concedir préstecs a petites empreses i hipoteques a famílies amb pocs recursos. La crisi s’hi ha abraonat, els banquers els tenien moltes ganes i l’estat espanyol, sempre recelós de tot el que no pot dominar prou, ha aprofitat per entrar-hi a sac. 

Cent anys de la Caixa a Tarragona. És possible que ja no pugui complir-ne cent-un, perquè llavors ja s’haurà convertit en un banc. Potser amb el mateix nom, potser amb la mateixa estrella mironiana, però un banc al cap i a la fi. Un banc que encara mirarà més amb lupa les sol·licituds de crèdit (els accionistes manaran) però que ja no serà aquella institució propera al país i a la seva gent. El que sí que continuarà fent és cobrar-nos els 1,25 euros mensuals de comissió de cada llibreta. Una contribució obligatòria de cada client que, tenint en compte que és en concepte de “manteniment”, no haurà servit per “mantenir” el seu esperit fundacional.

[A la imatge, edifici principal de la Caixa de Pensions a Tarragona]