Ja no hi ha Pirineus

Avui s’ha estrenat el TGV entre Figueres i Perpinyà, i d’aquí a París (combinant TGV i velocitat convencional). Per primera vegada a la història, l’estat espanyol i Europa queden enllaçades per un ferrocarril d’ample europeu, evitant així el transbordament entre combois o aquell curiós giny que regulava l’amplada de les rodes del TALGO quan passava per Portbou. El dia que les preclares ments decimonòniques del govern espanyol van decidir apostar per un ample de via diferent a l’europeu, adduint raons estratègiques militars, poc podien pensar que la seva decisió seria tan nefasta pel desenvolupament econòmic de l’estat, i encara menys que es tardaria prop de dos segles en començar a esmenar el desgavell.

Doncs aquesta diada històrica per a les comunicacions catalana i estatal no ha merescut cap alta autoritat per tallar la cinta, en contrast amb la flor i nata que ahir va pugnar per fer-se la foto de la posada de llarg del TGV entre Madrid i València. Un, que cada dia és més malpensat, no pot evitar donar una explicació ben simple a la diferència de l’interès dispensat a un i altre esdeveniment: la inauguració catalana i la superació simbòlica dels Pirineus esdevé unes setmanes després de les eleccions al Parlament, mentre que la inauguració peninsular té lloc a pocs mesos vista d’unes altres eleccions autonòmiques, casualment de les dues comunitats directament beneficiades per la important infraestructura.

Del fet que es reforci l’estructura radial, i per tant centralista, dels ferrocarrils peninsulars ja n’han parlat a bastament veus molt autoritzades. De la discriminació en relació als regionals i rodalies, també. Avui toca, malgrat tot, felicitar-se perquè el ferrocarril, aquest indispensable mitjà de transport del passat, del present i del futur, continuï creixent en perjudici de l’automòbil.