Els tres desitjos

Des de molt jove sempre he pensat que només moriria feliç si aconseguia veure tres coses que em semblaven utòpiques: la independència de Catalunya, el matrimoni legal entre homes i la Sagrada Família acabada. Superada la meitat de la meva vida constato, no sense una agradable sorpresa, que ja s’ha aconseguit també la meitat dels meus desitjos.

Efectivament, com tothom sap (especialment els veïns del barri més afectat) avui Benet XVI ha dedicat (o sigui, consagrat) el temple, per bé que, acabat-acabat no ho està. Falten unes quantes torres. Com deia Joan Capri en un dels seus monòlegs, “els que volien veure acabada la Sagrada Família encara postulen… i el que postularan”. Però sigui com sigui, el temple ja té sostre, condició imprescindible segons el dret canònic per consagrar un edifici al culte religios. Doncs no en parlem més.

El temple de la Sagrada Família representa per a mi molt més que un monument de la meva ciutat de naixença. Vaig néixer al barri, la meva primera escola va ser l’edifici construït pel mateix Gaudí a l’ombra de la llavors iniciada façana de la Passió. A la cripta del temple hi vaig fer la primera comunió. Veient avui la retransmissió televisiva de l’acte, no he pogut evitar un sentiment melancòlic. El que a principis dels seixanta era més aviat un descampat solitari, a l’actualitat és un conjunt d’edificis agobiantment ocupats per milers de turistes que es dediquen robòticament a fer fotos, com si algú els hagués donat l’ordre de fer-ho.

No critiquem massa els turistes, però, que són els que proporcionen les virolles que permetran acabar del tot el temple pels volts del 2026, segons optimistes càlculs que s’han fet, i en tot cas després de la independència de Catalunya. Llavors ja podré abandonar aquest món amb un somriure als llavis… Missió complerta!