El tap de Tarragona

Ahir, jornada de portes obertes a l’antiga Plaça de Toros de Tarragona, que ha estat remodelada per convertir-la en un espai multidisciplinar (esdeveniments culturals, esportius, musicals…).

La Diputació de Tarragona, propietària de l’equipament, s’ha gastat un fotral de milions d’euros per transformar-lo, tot instal·lant un sostre retràctil, una mena de tapa d’olla a vapor, per permetre l’entrada de llum natural quan calgui. De fet, han anul·lat l’únic encant que tenen (aviat, que tenien) les places de toros, que és el fet d’estar dissenyades per permetre l’entrada de la llum solar. Si ho han fet per esmorteir el soroll dels concerts, llavors callo. Els que hem viscut a pocs metres de la plaça podem donar fe del que significa no dormir segons quines nits, esperant que un semidesconegut grup de rock acabi els seus bisos a les tantes de la matinada.

L’invent ha estat batejat, atenció, amb un pretenciós “Tarraco Arena Plaça”, seguint l’absurda moda dels hotels de barrejar noms i adjectius sense cap concordança sintàctica. L’edifici serà conegut, però, amb les sigles TAP, allò que el DIEC defineix com “qualsevol cosa que obstrueix completament un conducte”. No està malament, tenint en compte que la seva funció, suposo, és ajudar a difondre les més diverses manifestacions de la cultura humana.

Quan ahir vaig entrar dins el recinte, el sostre retràctil estava tancant-se lentament. Quan el procés va acabar, al nombrós públic present no se li va ocórrer altra cosa que aplaudir. Aquesta és la distracció de la gent un diumenge a la tarda a Tarragona. És una capital de província, no hi ha cap mena de dubte.