Unitat independentista? Això és molt fàcil de dir (2)

No veig que Esquerra, partit de l’establishment (del subsistema autonòmic, com diu l’amic Renyer), s’avingui a negociar una candidatura amb les altres tres forces que es proclamen independentistes. Hi ha una raó de pes: d’Esquerra en sabem el seu pes específic, a partir de les darreres eleccions; les tres noves ofertes són verges en aquest sentit. Si del que es tracta és de distribuir llocs a les candidatures segons la importància de cadascú (que no hauria de ser així, però ja sabem com va tot), no hi ha manera d’establir una proporció justa.

Vegem ara les tres propostes neo-independentistes (o d’independentisme “desacomplexat”, per distingir-lo del “retòric” d’Esquerra).

Reagrupament és un invent que, des de la seva fundació, ha jugat a l’ambigüitat associació / partit polític; mai no hem sabut exactament què era, si figa o raïm. Oblidarem pietosament l’episodi de la no-dimissió amb caràcter retroactiu de Carretero i la seva troupe, la misteriosa fugida-expulsió de quatre dels més valuosos integrants de la seva Junta Directiva (potser perquè eren valuosos els van fer fora, però d’això no n’hem tret mai l’aigua clara) i d’un encara més misteriós afer més propi de ¿Dónde Estás Corazón?.

L’associació-partit de Carretero arriba al període pre-electoral, com ells mateixos diuen, amb els deures fets. Amb candidatures aprovades i amb un mandat als dirigents perquè negociïn la incorporació de Reagrupament a una possible coalició. Res a dir, si no fos perquè la candidatura, aprovada pels socis, eren quatre llistes tancades, cuinades per la direcció segons no se sap quin criteri, al més pur estil dels partits tradicionals. El que tant es criticava a Esquerra, vaja, i que es dóna de bufetades amb la “renovació democràtica” que Reagrupament té com a marca de fàbrica. Tot plegat no sembla la millor carta de presentació de cara a una coalició amb altres propostes polítiques. Com es deterioren els principis, en qüestió de mesos!

Entrant al fons de l’assumpte, els contactes entre Carretero i Joan Laporta no s’han interromput mai, però no sembla que estiguin donant cap resultat. Potser hi té a veure la forta personalitat d’ambdós, però a ulls de l’electorat l’ex-president del Barça té totes les de guanyar, mentre que el metge de Puigcerdà s’està convertint, mica en mica, en un petit guru adorat per una tropa d’incondicionals, però poca cosa més. És una llàstima la trajectòria d’aquest home: m’ha decebut molt en poc temps.

(continuarà)