Les promeses que ZP sí complirà

Rodríguez Zapatero, el pitjor president de govern de la història recent espanyola, ha donat finalment el pas i ha anunciat un seguit de dràstiques mesures per aconseguir una reducció important del deute públic. Ho ha fet després de mesos i anys de marejar l’opinió pública (no hi ha crisi, és una desacceleració, ja surten brots verds…). Ho ha fet també després de rebre les corresponents trucades de Brussel·les i de Washington. De res no ha servit fins ara el clam dels experts en el sentit de que tenia que arriscar-se i prendre decisions impopulars però necessàries. 

Necessàries, sí, però em pregunto si serien tan dures d’haver-les pres molt abans. Potser ens haguéssim estalviat la rebaixa del 5 % en el sou dels funcionaris (que és el que m’afecta més de ple), mesura que comportarà disminució en la capacitat de consum i pataletes sindicals (bastant comprensibles, tot s’ha de dir). Congelar nòmines i pensions, retallar inversions en infraestructures o racionalitzar la despesa farmacèutica (ja era hora) són mesures inevitables pèrò no haurien de ser les úniques. Què tal suprimir organismes innecessaris o subvencions arbitràries? Per què no perseguir amb més contundència el frau o l’absentisme laboral? Quan s’entrarà a fons en la impunitat de bancs, caixes o grans empreses? Actuarà també la tisora en els escandalosos sous dels seus dirigents o en les dietes de determinats consells d’administració? Preguntes, moltes.

Zapatero, sense l’estat de gràcia de fa sis anys, que ja no és Bambi, que ha perdut tota credibilitat davant la societat espanyola, va anunciar ahir que congelaria els petits ingressos dels pensionistes i que seguiria regatejant els ajuts a la dependència. Aquestes promeses sí que les complirà: no en tingueu cap mena de dubte.