La Polònia de veritat

Polònia està de dol per l’accident d’un avió on viatjaven personalitats representatives de les institucions d’aquell país. Dubtava en dedicar-li un apunt: la nació polonesa em queda lluny i el personatge més il·lustre dels que han desaparegut, el seu president, encara em quedava més lluny perquè representava tot allò que detesto: antieuropeisme, homofòbia… Però les circumstàncies de l’accident, el record de la matança de fa 70 anys i el dol oficial que s’ha declarat a tota Europa avui em decideixen a escriure sobre el particular.

Potser no, que no em queda tan lluny Polònia. La meva nació també ha patit, i pateix, el veïnatge quan no la dominació de dues potències que li fan la vida impossible. A Polònia, a sang i foc; a Catalunya, sin que se note el cuidado. El nom de l’exitós programa de TV3 no és casual. Als catalans sempre ens han dit polacos, almenys quan jo vaig fer la mili, potser per la nostra manera de pronunciar la ela (velaritzada), que tinc entès que també passa amb el polonès.

Fa anys, vaig estar vint-i-quatre hores a Polònia, camí de la Unió Soviètica. Havia caigut el mur de Berlín i el país estava en plena transició. Alguns records: un guia notòriament anticomunista, un concert amb peces de Chopin en uns jardins públics, un ànec amb peres deliciós, uns llençols de l’hotel que picaven (puces?) i les obres del metro de Varsòvia, que vaig fotografiar com si fos el monument més interessant de la ciutat (tothom té les seves dèries).

Avui mateix he sentit una opinió que comparteixo plenament: cal destacar el sentit del patriotisme del poble polonès en aquests dies. Seriositat, recolliment, expressió oberta de la fe, unitat… al voltant de les despulles de les seves autoritats, s’hi coincidís ideològicament o no. Em pregunto, i és un mer exercici imaginatiu sense mala intenció, què passaria a Catalunya en una situació similar. Quin “rigor”, quina “fe” i quina “unitat” presidirien el dol nacional?