El meu Onze de Setembre (1: perdona’ns, Noa)

Un Onze de Setembre ben aprofitat: hi vaig fer de tot. Tantes coses que ocupen més d’un apunt.

L’autobús em deixa a Barcelona a un quart de dotze del matí, a temps d’arribar al Parc de la Ciutadella i sentir la cantant Noa i els impresentables que intenten boicotejar-la. Un espectador els etziba un “Iniciativa, hipòcrites de merda!” i “Deixeu de fer la mona!”. Aplaudeixo tant com puc la cantant israeliana per silenciar els xiulets dels quatre pallassos que intentant solidaritzar-se amb un poble, el que han fet és perjudicar-ne tres. Els catalans, els jueus i els palestins mereixem més respecte. Perdona’ns, Noa.

Deixo l’acte institucional del Parc per dirigir-me a la plaça Pau Vila, a l’homenatge al general Moragues, organitzat per Reagrupament. Saludo Emili Valero, antic company de feina i actualment un sòlid valor del grup polític que ens convoca. Mentre toquen les gralles com a preludi de l’acte, un soroll ho enterboleix tot: encara que sembli mentida, a molt pocs metres un camió municipal es posa a asfaltar un bocí de carrer. A la Barcelona surrealista del 2009, no hi ha millor moment per asfaltar que les 12 del migdia del dia de la festa nacional.

Els oradors són tres. Xavier Hernández ens parla d’història militar, la seva especialitat. Toni Strubell, més pràctic, posa l’accent en els factors que són més favorables al procés sobiranista de Catalunya: el context internacional, el temps i l’accés a la informació. Finalment, Joan Carretero, amb el seu estil creïble i sincer, insisteix en els objectius de l’associació que lidera: independència i regeneració política. Anoto el què ens demana (valor, excel·lència, il·lusió, autoestima) i la famosa frase de Roosevelt: “només hem de tenir por a la por mateixa”.

Abans de marxar, contemplo el monument a Moragues, que no coneixia. És estèticament lleig i tota referència al general patriota passa desaparcebuda. Com ha dit el primer dels oradors, “el monument és invisible perquè no es vegi” (sic).

[continuarà]