Els Kennedy que no tenim

La distància entre Edward Kennedy, ahir traspassat, i la classe política que tenim/patim és abismal. Comparem la figura del senador nord-americà, que revalidava cada sis anys el seu escó a base de treballar-se l’electorat de Massachusetts, amb la dels nostres diputats de llista corsa o nicaragüenca. Comparem el prestigi del de Boston amb la poca notorietat dels nostres robots-apretabotons. Podríem seguir, però comparar certes democràcies és plorar.

La família Kennedy sempre m’ha fascinat. La determinació del patriarca per aconseguir que un fill seu fos el primer president catòlic dels Estats Units, cosa que va aconseguir; les noves maneres de governar d’aquest president catòlic irlandès, la seva eficàcia comunicativa, les seves propostes, la Nova Frontera; les peces que encara avui no encaixen en el trencaclosques de l’assassinat de JFK, obert a totes les teories, des de les més racionals a les més delirants; fins i tot em fascina una mena de llegenda urbana que explica que Kennedy era una reencarnació d’Abraham Lincoln, a partir de sorprenents semblances entre ambdós presidents.

S’ha mort un polític de raça. Els mitjans de comunicació es recrearan morbosament, una vegada més, en les vicissituds de la família Kennedy, en els assassinats, accidents i malalties que han patit al llarg dels anys. Ja cansa una mica, però ho han de fer: aquesta és l’exigència del panem et circenses d’avui en dia. Qualsevol cosa, abans que recordar que Ted Kennedy estava a anys-llum de la nostra classe política.